24 d'Abril de 2019

EL CINEMA ASIÀTIC AL D’A: EL MILLOR ENCARA HAVIA D’ARRIBAR

EL CINEMA ASIÀTIC AL D’A: EL MILLOR ENCARA HAVIA D’ARRIBAR

La moda del cinema asiàtic va agafar fort als festivals i sales de mig món a principis d’aquest mil·lenni (sembla que en faci mil anys). De sobte, tots els caps es giraven cap a orient buscant mirades fresques, noves i innovadores i no hi havia festival del món que no lluís a la seva programació el bo i millor del cinema xinès, japonès, filipí, tailandès o taiwanès. El descobriment de cineastes com Tsai Ming-liang, Wong Kar-wai, Apichatpong Weerasethakul (On ets, amic? Quan veurem una nova pel·lícula teva?), Hou Hsiao-hsien, Lee Chang-dong, Hirokazu Kore-eda, Jia Zhang-ke, Zhang Yimou, Sion Sono, Johnnie To o Takashi Miike va alegrar durant molt de temps als cinèfils de pro i les seves pel·lícules van acumular premis a tot el món. A aquest boom va seguir una certa ressaca, que va revelar a les dures que no tot valia la pena i que darrere dels grans autors, començava a arribar-nos també aquell cinema de consum local, més industrial i acomodat, que va fer que el souflé comencés a baixar una mica.

Els darrers anys ens han permès separar de nou el gra de la palla i han començat a il·luminar de nou el panorama, consolidant noms que s’han convertit en veritables referents, imprescindibles no només per entendre el cinema asiàtic sinó tot el cinema contemporani, i al mateix temps assistim meravellats a un relleu generacional que segur que portarà grans alegries. Aquests dos vessants estan clarament presents en el D’A Film Festival Barcelona, que programa algunes de les millors pel·lícules asiàtiques de l’any. El D’A 2019 reafirma el lloc d’honor de mestres absoluts com Hong Sang-soo (per partida doble en el festival amb Grass i Hotel by the River, millor actor en Locarno), Tsai Ming-liang (amb Your Face, el seu agosarat exercici d’observació de rostres humans al ritme de la música de Ryuichi Sakamoto) o Lav Diaz (amb aquesta bogeria en format musical de meravellós títol, Season of the Devil).

Però la sorpresa esclata en forma de festí cinematogràfic amb cinc de les pel·lícules asiàtiques imprescindibles de l’any: Asako I & II de Ryûsuke Hamaguchi, guanyador del premi del públic al D’A 2016 amb Happy Hour; el guanyador del Lleopard d’Or en Locarno, Yeo Siew Hua amb la urgent A Land Imagined; Jesus de Hiroshi Okuyama, una de les pel·lícules més emotives de l’any que es va emportar el Premi Kutxabank – New Directors a Sant Sebastià.

I deixem per al final les dues pel·lícules més rotundes procedents de Xina, dues obres mestres absolutes. An Elephant Sitting Still és potser la pel·lícula més desesperada de l’any, una mirada pessimista a l’atzucac en què sembla haver-se convertit el dia a dia en la societat xinesa, desproveïda de valors, amb vincles familiars cada cops menys sòlids, i així i tot, en mans del seu director Hu Bo (que es va suïcidar poc després d’acabar aquesta primera pel·lícula) es converteix en una experiència cinematogràfica imprescindible. El també xinès Bi Gan va enlluernar en el D’A 2016 amb Kaili Blues, un treball hereu del millor Jia Zhang-ke que introduïa en la seva mirada costumista l’espurna d’allò màgic. Aprofundint en aquest territori, presenta ara Largo viaje hacia la noche, una pel·lícula que trenca esquemes amb un noir que beu tant de Wong Kar-wai com de David Lynch i que inclou una prodigiosa hora del seu metratge en 3D. Una de les pel·lícules més impressionants de l’any.

Sílvia Grumaches

UNA REVOLUCIÓ EN PRESENT

22 d'Abril de 2019

Ni excepció, ni quota ni presència convidada. Les directores ja no són minoria i estan canviant el present del cinema.…