11 d'Abril de 2019

D’A FRENCH TOUCH

D’A FRENCH TOUCH

Novíssims francesos

Com no podia ser de cap altra manera, la presència francesa tornarà a ser aclaparadora al D’A. Malgrat les dificultats, el cinema gal segueix sent el tercer productor mundial (i el segon exportador, després de Hollywood), i no deixa de generar nous talents. A més a més de la retrospectiva dedicada a Christophe Honoré, i de la presència de les últimes obres de realitzadors tan consagrats com Jacques Audiard (amb el western Los hermanos Sisters); Valeria Bruni Tedeschi (amb l’autobiogràfica La casa de verano); Bruno Dumont (amb la hilarant sèrie Coincoin et els z’inhumains) o Nicholas Philibert (amb el documental De chaque instant, sobre la formació d’estudiants d’infermeria), el D’A ens brindarà l’oportunitat de descobrir altres noms propis, que han contribuït a renovar el sempre efervescent panorama del nostre país veí.

Un hombre fiel, de Louis Garrel. El fill del llegendari Philippe Garrel ja s’ha emancipat com a realitzador. Després de Les deux amis (2015, D’A 2016), que va coescriure amb Christophe Honoré, Garrel confirma el seu talent rere la càmera amb una elegant comèdia a contra corrent, en la qual recupera la frescor de la Nouvelle Vague i aposta per una certa lleugeresa atemporal, per dibuixar un clàssic triangle amorós, compost per ell mateix, la seva actual dona Laetitia Casta i Lily-Rose Depp, amb la Tour Eiffel al fons. Un plaer gens culpable. [Més info]

Deux fils, de Félix Moati. Un altre actor, tot i que menys conegut, que es llança a la realització. En aquest cas amb una comèdia a l’estil Woody Allen, tendra i malenconiosa, de nou a París, amb un entranyable Benoît Poelvoorde en la pell d’un pare infantil i destrossat, amb dos fills tan desiguals com complementaris: Vincent Lacoste es llepa les ferides d’una ruptura, però sense deixar de perseguir la professora de Llatí (Anaïs Demoustier) del seu germà petit (Mathieu Capella), un adolescent superdotat i ja desencantat de la vida. [Més info]

Amanda, de Mikhaël Hers. Les cicatrius deixades pels atemptats de París al descobert en un drama fràgil i delicat que té molt a veure, en el to i en la forma, amb el cinema de Mia Hansen-Løve. El sempre present Vincent Lacoste, més immens que mai, s’ha de fer càrrec de l’encantadora filla de la seva germana, després que la desgràcia s’acarnissi amb la família. Una reivindicació de l’amor, la llum i la noblesa com a úniques armes contra la violència i l’odi. Realment commovedora. [Més info]

L’époque, de Matthieu Bareyre. París, després de l’atemptat de Charlie Hebdo, en el que podria ser el revers fosc d’Amanda. Després de rodar el migmetratge Nocturnes, Bareyre va agafar una petita càmera digital i va viatjar al final de la nit parisenca, durant tres anys, per prendre el pols d’una joventut indignada, no només amb les morts innocents a les quals es vetllava a la Place de la République, sinó amb un govern que, emparat rere l’estat d’emergència, mira de coartar les seves llibertats i el seu futur. Entre manifestacions reprimides amb violència, i nits de festa en els clubs nocturns, aquest film és un collage hipnòtic recorregut per una energia torrencial. [Més info]

L’île au trésor, de Guillaume Brac. No gaire lluny de la capital, hi ha una illa on, quan arriba l’estiu, els parisencs es van a banyar, alliberant-se de la roba i de les preocupacions, mentre els responsables del lloc, tancats al seu búnquer, ordeixen estratègies per posar límit a la llibertat amb noves mesures de seguretat. Metàfora i mosaic costumista al mateix temps, el film és el retorn de Brac, un altre cineasta per reivindicar, a un dels llocs predilectes de la seva infantesa, amb un to que ens pot fer pensar en aquelles vacances imaginades per Tati, però amb un catàleg de personatges pintorescs trets directament de la realitat. [Més info]

Bêtes blondes, d’Alexia Walther i Maxime Matray. Una road movie delirant a mig camí entre l’humor absurd de Quentin Dupieux i els itineraris lisèrgics d’Alain Guiraudie, amb Thomas Scimeca en la pell d’un amnèsic, parent llunyà del Monsieur Merde de Léos Carax, que només vol tornar a París. És el debut d’una parella de realitzadors que sorprenen amb una imaginació sense límits, tan irreverent com escatològica, que aconsegueix el seu zenit quan el protagonista aterra en una vetlla on les germanes del finat (decapitat) entonen una versió del clàssic 1959, de Sisters of Mercy. Una cosa mai vista. [Més info]

Paul Sánchez est revenu!, de Patricia Mazuy. Tot i que amb més de 30 anys de carrera i una filmografía de vuit llargs, la realitzadora és una altra gran desconeguda. I aquest film protagonitzat per un demolidor Laurent Laffite, en la pell d’un presumpte assassí que torna al lloc del crim, és una manera brillant de descobrir-la. Persegueix el fugitiu una policia inexperta i maldestre (Zita Hanrot), que podria haver format part de la tropa de gendarmes de Dumont. Encara que aquesta estranya comèdia es desenvolupa més al sud, en un d’aquells desconcertants no-llocs de la nostra geografia urbana: un penyal, envoltat de rius d’autopistes. [Més info]

Sophia Antipolis, de Virgil Vernier. Després de la monumental Mercuriales (2014), l’esperadíssim retorn de Vernier es planteja amb una estratègia similar. De les torres bessones que aguaiten a l’entrada de París, salta al Silicon Valley francès, erigit a prop de Niça a la fi dels seixanta. Reprèn alguns temes, com els implants de silicona o la solitud del guàrdia nocturn, i torna a construir un món estrany, a mig camí de la ficció i de la realitat, buscant sempre la bellesa en les ruïnes de l’inesperat. Vernier, no hi ha dubte, es confirma com un dels grans artistes del nostre temps. [Més info]

Un violent désir de bonheur, de Clément Schneider. Podria semblar una preqüela de La mujer que sabía leer, perquè Schneider aposta pel mateix format (4:3), i retrata un temps cinc o sis dècades anterior al del film de Marini Francen, en plena Revolució Francesa. El cineasta, conegut per un documental seductor sobre els misteris del bosc (Le bois dont les rêves sont faits), es permet alguns anacronismes musicals (Last Poets, Marianne Faithfull, Patti Smith), que donen un aire més atemporal a aquesta faula sobre el despertar sensual d’un jove monjo al qual encarna, per fi, Quentin Dolmaire, en el seu primer rol protagonista des que Arnaud Desplechin ens el descobrís a Tres recuerdos de mi juventud. [Més info]

Philipp Engel

ELS EXPERTS RECOMANEN!

12 d'Abril de 2019

Els assessors de programació del D'A Film Festival Barcelona - els que van a tots els festivals amb llibretes de…