22 d'Abril de 2019

UNA REVOLUCIÓ EN PRESENT

UNA REVOLUCIÓ EN PRESENT

Ni excepció, ni quota ni presència convidada. Les directores ja no són minoria i estan canviant el present del cinema. El D’A Film Festival Barcelona es fa ressò a totes les seccions d’aquest gir que deixa enrere l’androcentrisme en la creació audiovisual. Aquí un repàs exprés als títols internacionals firmats per dones que es podran veure durant el festival.

Albertina Carri, que es va posicionar com un dels noms més potents del nou cinema argentí amb la imprescindible Los rubios, assalta ara les pantalles amb Las hijas del fuego, un pornoassaig queer al voltant de la reafirmació de les sexualitats i els cossos de les dones al cinema que reivindica el plaer femení com a forma d’alliberament. Si Carri parteix des del principi d’una exaltació sense recances del plaer, a Touch Me Not Adina Pintilie ressegueix en canvi el procés de reconciliació amb una intimitat conflictiva des d’una perspectiva igualment lligada a la reflexió fílmica. A Luciérnagas, la iraniana Bani Khoshnoudi entrellaça el sentiment d’alteritat sexual amb el de la migració en un territori de trànsit com és la ciutat portuària de Veracruz. La polonesa Olga Chajdas presenta en Nina l’escena lèsbica de Varsòvia com un entorn d’acollida i calidesa en una urbs de caràcter gèlid. I si Valeria Bruni Tesdechi segueix recorrent a l’autoficció còmica per retratar els seus privilegis de classe a La casa de verano, a Las niñas bien la mexicana Alejandra Márquez radiografia amb to precís la caiguda en desgràcia d’una senyora de l’alta burgesia en un ambient amb els seus propis codis de relació entre dones. Rita Azevedo Gomes es confirma, com no podria ser d’altra manera, com la directora que millor traça la figura de la dona forta però atrapada en el seu temps històric a La portuguesa. I Dominga Sotomayor inscriu el seu film al voltant d’una adolescent en el trànsit d’arribar a la maduresa en un context poc conegut del Xile acabat de sortir de la dictadura a Tarde para morir joven. A Paul Sanchez est revenu!, una altra de les mostres insòlites de cinema francès que presenta el D’A, Patricia Mazuy explora la distància entre la (no tant) prosaica realitat de la vida criminal a províncies i el pes d’un imaginari rebel nodrit a base de figures llegendàries i mitomania popular. Mentre que Sueño Florianópolis d’Ana Katz i Familia sumergida de la debutant María Alche coincideixen a visibilitzar la crisi interna d’una dona de mitjana edat que en tots dos casos encarna la gran dama del cinema argentí, Mercedes Morán.

Eulàlia Iglesias