Sorry, this entry is only available in Catalan.
Pel·lícules com La posesión i L’important és estimar van convertir Andrzej Zulawski en un nom de culte entre certa cinefília. Però la integritat de l’obra d’aquest cineasta polonès establert a França sempre ha resultat difícil de conèixer, des de les primeres pel·lícules rodades al país d’origen (aquell El Diablo en temps de guerra), fins a la maleïda i maltractada space opera On the Silver Globe on adaptava un llibre de ciència-ficció del seu oncle-avi Jerzy, a alguns dels títols rodats a França on actualitzava clàssics de la literatura com L’Idiota de Dostoievski a L’amour braque o La princesa de Clèves de Madame de La Fayatte a La fidelidad.
L’estrena al Festival de Locarno 2015 de Cosmos representava el retorn de Zulawski al cinema després de 15 anys d’inactivitat des de La fidelidad, l’última pel·lícula que va rodar amb la que va ser la seva actriu habitual durant anys, Sophie Marceau. La mort del director el passat 17 de febrer l’ha convertit també en la seva obra pòstuma. I, com bona part de la seva filmografia, en un film difícil de veure a les sales tradicionals. Des del D’A retem un homenatge a Zulawski amb l’estrena a Barcelona aquesta adaptació que va dur a terme d’una de les històries curtes del seu compatriota Witold Gombrowicz.
Com la majoria de títols de Zulawski, Cosmos és una pel·lícula que abraça l’art i l’amor des d’una passió febril que resulta anacrònica en els nostres temps d’emocions líquides i temperades. Però també suposa una de les pel·lícules més plenes d’humor i de llum del polonès, que fins i tot es va permetre introduir algunes bromes respecte la seva pròpia filmografia. Misteriosa i estranyament esbojarrada, Cosmos és una d’aquelles obres singulars (per la seva llibertat creativa, per la facilitat amb què sintonitza amb els reptes de la modernitat artística, per la seva incansable cerca de la bellesa, per l’immens pòsit cultural que alberga sense fer-se mai densa) cada cop més difícils de trobar en el panorama cinematogràfic, l’apassionat testament fílmic d’un director encara massa poc conegut.
Eulàlia Iglesias
