25 de April de 2016

“HAPPY HOUR”: EL CINEMA I LA VIDA

“HAPPY HOUR”: EL CINEMA I LA VIDA

Si Les amigues de l’Àgata, una de les sorpreses de l’última edició del D’A, gira al voltant de l’amistat de quatre noies que ronden la vintena, la cinta japonesa Happy Hour, que hem pogut veure aquest any, fa un retrat introspectiu de la quotidianitat de quatre amigues que s’acosten als quaranta. No deu ser casualitat que comparteixin la vocació de representar l’univers femení i és que el cinema de dones, com la literatura de dones, no deixa de crear fascinació. En aquest cas, hi afegim la complexitat de tractar-se d’un film de dones dirigit per un home, Ryusuke Hamaguchi, que curiosament coincideix a la programació del festival amb Chevalier, que és una pel·lícula d’homes dirigida per una dona. D’aquesta manera, es crea un fil conductor interessant a través del tema de la representació de l’altre en clau de gènere.

Hamaguchi fa de Happy Hour un metratge poc convencional sobre la incapacitat d’expressar el que sentim. El punt de partida del projecte és un taller d’improvisació que imparteix el director després de quedar fascinat per la capacitat d’expressió de les víctimes del tsunami del 2011, a qui dedica el documental The Sound of Waves, i amb l’objectiu de realitzar un nou projecte de ficció treballant amb actrius no professionals. El resultat és una apassionant pel·lícula de 317 minuts que ens permet anar coneixent i agafant confiança a les quatre protagonistes en una història sense voluntat de marcar un final, motiu pel qual queda perfectament justificada la necessitat de prolongar el film. El record de Husbands, de John Cassavetes, a mode de rèplica femenina, o una manera de filmar les relacions matrimonials a l’estil d’Eric Rohmer són alguns dels ecos que ressonen en una pel·lícula àgil i amb un ritme marcat pels diàlegs, però d’una heterogeneïtat formal notable i on cada escena està pensada per resultar funcional en el seu context i donar protagonisme a l’emoció.

L’hora feliç del títol és sobretot la primera, la que ens presenta les amigues, magníficament interpretades, en una sessió de teràpia corporal narrada a temps real i on anem veient el comportament de cadascuna i les relacions que s’estableixen entre el grup. Sembla que tot vagi bé fins que una d’elles confessa que té una aventura amb un altre home i ha decidit divorciar-se del marit, cosa que genera un punt d’inflexió en la relació d’amistat. Durant les dues hores següents i amb l’el·lipsi com a recurs narratiu, som testimonis de l’estil de vida de cadascuna de les dones, a casa o a la feina, i anem coneixent els conflictes, els anhels i les frustracions que sovint suscita en elles la indiferència dels homes que les envolten. La presència masculina, i el reflex d’una societat opressora amb la dona, és el pretext necessari per comprendre com se senten i per què actuen com actuen. La quarta hora, una de les més intenses, ens convida a presenciar una lectura literària d’una jove autora on se suposa que han de reunir-se de nou els personatges principals i que resulta una sort de teatre filmat i inclou algunes reflexions sobre la qüestió de la creació des de la feminitat que actuen a un nivell metadiscursiu en el si de la pel·lícula. I és així com arribem a la cinquena i última hora, a través de la qual anem entenent el rumb que prendran les vides de les quatre amigues a partir d’ara.

Premiada al Festival de Locarno per partida doble, amb una menció al millor guió i el premi de la interpretació femenina per a les quatre actrius, Happy Hour és una aposta valenta i arriscada que, per la seva durada excessiva, tothom en parla com «la pel·lícula japonesa de més de cinc hores». Una experiència cinematogràfica absolutament aconsellable.

 Marina Laboreo