Perquè el fet de que una pel·lícula estigui nominada als Oscar sovint ens atrau d’una manera inexplicable? Sabem que no són premis justos, ni tan sols nominacions justes, si no més aviat al contrari: esforços enormes de les multinacionals per convèncer a un grapat d’avis de que les seves pel·lícules són immillorables, amb interpretacions indiscutibles, però que no solen passar de recreacions de papers dramàtics complicats (poseu aquí la categoria que vulgueu, valen totes les disminucions físiques i psíquiques) i, últimament, centrats en les imitacions pures i dures, de personatges reals i reials, on es calca el pentinat, la manera de caminar, l’accent i el número de peu que es calça. Avui en dia, rebre una nominació als Oscars no sembla que sigui garantia de res. Però si parlem de la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa, la cosa canvia. No sabem ben bé per què, però ens dóna la sensació de que fan una concessió, d’alguna manera, a aquestes altres llengües “minoritàries”. I precisament, per parlar de minories, ens arriba la pel·lícula nominada als Oscar (ja sabeu que se’l va emportar “Nader y Simin, una separación”, no?), que s’articula al voltant d’una minoria, tant minoritària com una sola persona de pell fosca envoltada dels fills de la classe mitjana en un país del primer món. Un professor de primària d’origen algerià treballa en una escola del Canadà amb una classe que acaba de patir un tràgic succés, del qual no us podem desvelar res ara mateix, però que provocarà una sèrie de canvis i alteracions als que s’hauran d’enfrontar. Amb tots els ingredients per resultar 100% engagé (l’ensenyament en un país “occidental”, un immigrant desplaçat, les seqüeles d’una guerra, la sobreprotecció de la infància), la pel·lícula de Falardeau mai cau en el sentimentalisme fàcil, sinó en una –diríem- dramèdia calculada al mil·límetre on, per descomptat, el que el professor ensenya als seus alumnes és més important que el que troben als llibres. Un cant a la tolerància –sí, carnassa pels Oscar, també- que funciona perfectament i que, una de dues, o us tira enrere perquè us la imagineu molt tieta (però us estareu equivocant, ho diem ja) o us deixarà amb un somriure de satisfacció perquè el que heu vist és el que haurien de veure la majoria de pares i mares i votants de Josep Anglada i la filla de Le Pen.