NO QUIERO PERDERTE NUNCA

Fa tres anys, Alejo Levis va presentar en el D’A la seva òpera prima, Todo parecía perfecto, que ens va fascinar amb el seu clima misteriós, alhora romàntic i al·lucinat. Ara, amb No quiero perderte nunca, aquest cineasta barceloní segueix freqüentant el mateix univers, però d’una manera diferent. La pel·lícula parteix d’una parella, dues dones aïllades en una casa de camp, i acaba centrant-se en una d’elles, en un passat familiar que la turmenta, que transforma l’espai en el qual viu fins que acaba assemblant-se a la seva pròpia ment. Alhora una indagació obsessiva sobre els fantasmes de la memòria i una pel·lícula de terror radical —entre Bergman i Polanski—, el film és com un laberint en el qual l’espectador es pot acabar perdent, però del qual sempre aprèn alguna cosa: aquelles pors potser són les nostres.