En l’apartat formal, l’obra del quebequès Denis Côté pot veure’s com un trànsit envers un cert assossegament. La seva càmera, impulsiva i inquieta en els primers films, ha anat trobant una certa calma, una distància justa des de la quals filmar una fauna humana sumida en una desesperació soterrada. Cal dir que en aquest procés de maduració estètica –que assoleix el seu zenit en el documental de plans fixos Bestiaire (2012), tocat per la disciplina d’un James Benning– Côté no ha perdut de vista el motiu recurrent que defineix l’essència del seu cinema: la figura d’una criatura solitària, perduda en una captivitat autoimposada, que cerca, de vegades inconscientment, un vincle amb un món.
Del protagonista de Les états nordiques (2005) –un home marcat per la mort no incidental de la seva mare– a la Victoria de Vic + Flo ont vu un ours (2013) –una expresidiària que anhela conviure amb la seva estimada–, tots els personatges de Côté deambulen davant la càmera carregant sobre les seves esquenes culpes, temors i secrets. Una angoixa existencial que els empeny a cercar acomodament (temporal) en indrets parcialment ocults del Quèbec rural, un territori procliu a la tragèdia i l’estranyament. A la vora d’un llac, aïllats del món civilitzat, els amants búlgars de Nos vies privées (2007) –destil·lació en clau realista dels films de terror de cabanyes en el bosc– s’enfrontaran a uns “animals” salvatges que no són més que l’encarnació dels seus dimonis interiors. Mentre que a la notable Curling (2010) un pare i una filla que viuen reclosos a les afores de Montreal –com en una versió suavitzada de Canino (2009)– trobaran els símptomes de la seva aflicció en una sèrie de cossos sense vida: congelats al mig del bosc o abandonats a la vora d’una carretera.
Les pel·lícules de Côté juguen amb el minimalisme i la suspensió narrativa. El propi director ha descrit Bestiaire com una obra “primitiva i rudimentària que podria intrigar a un nen de quatre anys”. De fet, pot semblar que els seus films tendeixin a l’estasi, però aquesta sensació acostuma a ser un pur miratge, una il·lusió creada per unes composicions àmplies i immòbils que funcionen con inquietants cel·les d’aïllament. Uns plans generals que incideixen en la relació dels personatges amb uns paisatges inhòspits, amenaçadors, marcats per meteorologies inclements; escenaris oberts que, paradoxalment, inspiren una certa claustrofòbia, quelcom que podria connectar l’imaginari de Côté amb el d’escriptors com la nord-americana Annie Proulx o el xilè Francisco Coloane.
No obstant, l’aïllament al que semblen condemnades les criatures de Côté no és del tot definitiu. Els ponts amb la civilització son tènues, però existeixen. A la turbulenta Elle veut le chaos (2008) –retrat d’una jungla amoral que podria haver escrit Cormac McCarthy i que prefigura el primitivisme salvatge d’Animal Kingdom (2009)–, la càmera de Côté es situa a prou distància de l’acció com per a que l’espectador adverteixi que el particular teatre de l’horror del film transcorre a poca distància d’una autopista. La possibilitat de fugida està a tocar.
Aquesta petita escletxa d’esperança que Côté deixa oberta en els seus relats pot veure’s com una reticència del director a recórrer camins unidireccionals. En un cinema que no amaga una inclinació envers la solemnitat –ecos d’Antonioni en el retrat de la incomunicació, una fredor un pel hanekiana, tocs del neo-neorrealisme dels germans Dardenne–, Côté ha sabut mantenir viva una certa lleugeresa alimentada per una ironia excèntrica: els nois xerrant relaxadament sobre les virtuts i misèries del seu poble a Les états nordiques, la parella ‘sinistre’ i els balls pop de Curling, l’home posant-se la disfressa de gos a Bestiaire, els nens que toquen la trompeta a Vic + Flo ont vu un ours o, en el mateix film, el joc de recels i complicitats entre Victoria (Pierrette Robitaille) i Guillaume (Marc-André Grondin).
Com un zoòleg de la soledat i el desencís, Côté contraposa la seva fe en la salvació amb un contundent nihilisme que s’exacerba en el retrat del mal. El crític nord-americà Michael Sicinski no anava desencaminat quan comparava la Jackie (Marie Brassard), la sibil·lina i maquiavèl·lica vilana de Vic + Flo ont vu un ours, amb el Harry Powell de La nit del caçador o el Max Cady d’El cabo del miedo. Una figura més pròpia d’un film de terror psicològic que d’una pel·lícula de tall naturalista. Una espècie d’anomalia o intrusió tonal que ens posa sobre la pista d’altres interessants ruptures, com pot ser l’aparició quasi irreal d’un tigre salvatge que sembla sorgit de la imaginació de Julyvonne (Philomène Bilodeau), la nena protagonista de Curling; els atacs d’una bèstia invisible a Nos vies privées; o l’epíleg entre oníric i espectral amb el que conclou Vic + Flo ont vu un ours. Uns esporàdics canvis de registre que se sumen a les tensions conceptuals i a les ‘possibilitats d’escapar’ que alimenten el misteri que sobrevola la suggeridora filmografia de Denis Côté.
Manu Yáñez
Membre de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC)
