Manu Yáñez
Benvinguts a la projecció de The Deep Blue Sea, la nova pel·lícula de Terence Davies, un director que em sembla segurament el més original, lliure, modern i obsessiu del cinema britànic de les últimes dècades. I dic obsessiu perquè gran part de la seva obra gira de forma insistent, circular, a l’entorn d’un tema central, que és justament la naturalesa cíclica de la memòria. En el cas de Davies, aquest exercici de memòria el porta un cop i un altre a l’Anglaterra dels anys cinquanta, l’escenari de la seva infantesa: un escenari marcat per les ferides que va deixar la Segona Guerra Mundial a la societat britànica, sobretot entre la classe treballadora.
A The Deep Blue Sea, Terence Davies, director de films com Voces distantes o La casa de la alegría, afronta per primer cop el repte d’adaptar una obra aliena: una peça teatral escrita per Terence Rattigan, un dels dramaturgs més reputats del teatre britànic del segle XX, un autor famós per les seves esmolades disseccions dels drames i neurosis de la classe mitjana anglesa. En tot cas, per a mi, el més interessant d’aquesta pel·lícula és veure com Davies s’apropia del text teatral de Rattigan i el converteix en un viatge desfermat, alhora contingut i exuberant, per les contrades d’un cinema intensament poètic. Així, per exemple, a l’apoteòsic començament de la pel·lícula, el triangle amorós que protagonitza el film es presenta mitjançant una espècie de collage d’escenes (no lineal) que ens apropa de forma majestuosa als desitjos, passions i frustracions dels personatges. Com comentava abans, el cinema de Davies té la capacitat d’apropar-nos als mecanismes mai lineals i quasi sempre capriciosos de la memòria. En certa manera, les pel·lícules de Davies funcionen com torrents emocionals dominats per la presència de la càmera, que tendeix a deambular de forma espectral al voltant d’uns personatges amb tendència a romandre estàtics, atrapats en la seva agonia sentimental o potser cantant cançons amb els amics i intentant oblidar la grisor dels temps.
D’altra banda, cal dir que The Deep Blue Sea és un drama romàntic de proporcions operístiques. La protagonista és Hester Collyer, que està interpretada per Rachel Weisz, a qui segurament recordareu de films com El jardinero fiel o Agora. Ella està casada amb un jutge que pertany a la burgesia, però té la sort o més aviat la desgràcia d’enamorar-se d’un jove aviador, una ex-pilot de guerra. I aquí és on sorgeix una forma d’amor absolut que ocupa un lloc força particular a l’imaginari de Terence Davies. De fet, Davies s’ha confessat en més d’una ocasió com una fanàtic de les pel·lícules americanes dels anys quaranta i cinquanta protagonitzades per Doris Day, Debbie Reynolds o Judy Garland; pel·lícules força ensucrades en les que es celebrava una forma idealitzada d’amor. En aquest sentit, Hester, la protagonista de la pel·lícula, sembla marcada per aquesta mateixa fe en un paradís romàntic. Però la realitat és que ella viu molt lluny del paradís (far from heaven); viu en una societat que reprimeix els desitjos més íntims de l’individu i que castiga a aquells que gosen apartar-se de la norma.
En certa manera, Hester és la hereva de les heroïnes tràgiques de les pel·lícules de Douglas Sirk, Mikio Naruse o Wong Kar-wai, grans mestres del melodrama. I Davies ens presenta la seva croada sentimental mitjançant un equilibri gairebé màgic entre un delicat intimisme i una sonora grandiloqüència. I dic sonora perquè la música juga un paper crucial a la pel·lícula. En concret, el Concert per violí del compositor nord-americà Samuel Barber té una pes rotund al film: en certs moments, es pot percebre com és la música la que dona forma i estructura a les imatges.
Ja per acabar, dir que aquesta pel·lícula elegant, preciosista i passional exalta la idea de que l’esfera sentimental és en gran mesura l’essència de l’experiència humana. De fet, com semblen confessar temeràriament les imatges de la pel·lícula, per a Terence Davies el desamor és una autèntica Guerra Mundial.
