6 de mayo de 2017

CAROLINE DERUAS / ADRIÁN SILVESTRE: L’ESPAI ITALIÀ

CAROLINE DERUAS / ADRIÁN SILVESTRE: L’ESPAI ITALIÀ

No sabem si és casualitat o intenció, però el D’A Film Festival d’enguany ha programat dues pel·lícules, dos mons, des de la seva creació fins a la història, paral·lels o comparables.

Caroline Deruas, després de l’experiència a l’acadèmia francesa a Roma, realitza la seva opera prima partint de la seva experiència més íntima a l’acadèmia i extrapolant-la a una història fictícia, que explica l’arribada i l’estada d’una escriptora a la institució on els fantasmes del vell indret, l’antiga Villa Medicci, l’ambient renaixentista i les persones que la rodegen, l’acompanyen durant el procés de creació d’un projecte literari. Paral·lelament, una noia jove ingressa a l’acadèmia per realitzar un projecte fotogràfic.

Adrián Silvestre descobreix amb l’espectador la història d’una noia colombiana que arriba a Roma i ha de guanyar diners per sobreviure. Serà a la ciutat Italiana on coneixerà a una altra noia, s’adaptarà a una nova cultura i conviurà amb la nova llengua, les dificultats econòmiques i personals. Adrián Silvestre, i això ens connecta amb Caroline Deruas, realitza i roda aquest projecte a l’academia espanyola a Roma.

Aquests dos films creats a partir de dues acadèmies artístiques a una mateixa ciutat s’interessen pel treball amb l’espai. Carolina Deruas reconstrueix, amb un muntatge rítmic i una banda sonora clàssica, l’ambient dels personatges que hi habiten. Filma les cantonades, els passatges, les habitacions i els jardins generant una melodia, plans més curts, llargs, tràvelings horitzontals, frontals i circulars.

Per contra Adrián Silvestre deixa moure lliurement als seus protagonistes emmarcats per les parets de l’acadèmia (a la realitat), els habitatges (ficció), que cauen sobre ells, a través de plans generals rodats amb angular o gran angular.

Els dos films s’inicien amb una arribada al lloc. Quan l’escriptora de L’Indommpté entra a l’acadèmia, es deixa impressionar per l’indret, per la seva màgia, una vila antiga que, com diu Caroline Deruas a l’entrevista, acompanya als artistes fent la funció de mare. La màgia del lloc, el seu passat i els seus fantasmes que ronden per l’acadèmia, generen també una intriga a la jove fotògrafa. L’espai reacciona diferent amb l’escriptora que amb la fotògrafa.

Aquesta arribada imperial es contrasta amb la de la protagonista de Los Objetos Amorosos, entrant a una espècie de residència per «immigrants». La protagonista que, hores enrera, acaba de deixar el país on ha nascut, Colòmbia, s’enfronta amb una nova cultura, unes regles diferents i un malestar continuo, causat per la sobreexplotació i l’enyor.

La Roma de Los Objetos Amorosos és la de La Gran Belleza des d’una mirada completament diferent. Els personatges caminen per les places, els monuments i les construccions romanes, però no tenen la importància que els hi confereix la pel·lícula de Paolo Sorrentino.

La Roma de L’Indommpté és l’acadèmia francesa. La càmera i els personatges no surten en cap moment de l’espai i només observem les vistes de la ciutat italiana des dels jardins del claustrofòbic palau.

M’agradaria enfocar aquesta entrevista cap a la vostra experiència amb el programa creatiu que vau realitzar a les vostres respectives residències. Com va ser el procés per aconseguir aquestes beques?

Caroline Deruas: El primer cop que vaig descobrir la Villa Medicci (residència francesa a Roma) va ser per visitar un gran amic que era escriptor, que estava resident. Vaig anar amb el meu marit (Phillipe Garrel) i la meva filla, que tenia un any, i em vaig enamorar d’aquest lloc. La residència planteja un programa per joves artistes, que demana una experiència professional i creativa mínima, per donar un impuls a la gent jove que considera talentosa. Vaig realitzar durant un temps un calaix de projectes i em vaig presentar tres cops.

Adrián Silvestre: Va ser a través d’una convocatòria pública que sortia publicada sis mesos abans, a través de la qual pot entrar qualsevol artista de qualsevol disciplina i presentar una idea de projecte a desenvolupar que pot ser vaga o més abstracte. En el meu cas, era un projecte de cinema, entre la ficció i el documental. Vaig presentar aquest projecte obert i una mica indefinit, que s’havia de fer a Roma, ja que venia treballant sobre la visió que tenen les dones immigrants a una ciutat europea. La meva idea era fer un taller itinerant per diferents ciutats europees i després desenvolupar una pel·lícula a Roma.

La meva beca era de 9 mesos, però hi ha beques més curtes i al meu any van ser repartides entre 13 persones. Depèn del pressupost, del número de vacants i de l’estança.

Quina va ser la primera reacció personal en entrar a aquesta residència?

C.D: Quan finalment vaig arribar a la Villa Medicci, vaig sentir que el temps passava molt de pressa i que no voldria marxar (l’estança per elaborar el projecte a la residència és d’un any) Per tant vaig decidir fer aquest film (L’Indomptée) per tornar-me a apropar a aquest lloc com ningú ho havia fet, rodar una ficció en aquell indret.

És un lloc molt estrany, ja que pels francesos l’acadèmia a Roma és un espai molt simbòlic, per on han passat grans artistes. L’acadèmia es va crear l’any 1666, és molt vella, i han passat per exemple artistes com Debussy. Per una banda et sents que estàs davant d’una gran oportunitat molt prometedora, però també és una mica asfixiant i angoixant, justament pel pes dels grans artistes que tens darrere i la legitimitat que han de mostrar els joves i nous artistes.

També és un lloc per on caminen els fantasmes d’aquests grans artistes que han passat per allà, com els fantasmes de personatges històrics que habitaven a la Villa Medicci durant la Renaixença.

A.S: Jo vivia a l’acadèmia i a mesura que anava treballant, veia que tenia uns espais increïbles i únics, que no tornaria a disposar, però, per altra banda, també tenia uns recursos molt limitats.

Jo sempre sóc de l’opinió que has d’adaptar els teus projectes al que tens, tant els actors com els espais. Vaig arribar a la conclusió que els personatges s’havien d’amagar entre les parets de l’acadèmia.

Roma i les seves localitzacions són espais molt bells, però no t’hi deixen accedir, com si fossin un escenari de cartó. Tenim la Roma dividida: una Roma de suburbi, molt més fosca, i una Roma de postal. Si saps que pots gaudir de la ciutat, també saps que el temps és finit.

Com va ser l’evolució moral de l’escriptura del projecte, com va afectar l’entorn o els records a la creació?

C.D: És un lloc que té una força que et dificulta la sortida de l’indret. Personalment, és veritat, que sortia molt, anava a Roma, la meva filla anava a l’escola a la ciutat, etc., però hi ha gent que resta completament tancada en aquell lloc. Durant el procés creatiu de L‘Indomptée vaig decidir que pel film havia de ser un lloc completament tancat, perquè era molt més ficticii.

A la vegada vaig intentar introduir al film la problemàtica de l’autofinançament del lloc. L’acadèmia francesa ha estat sempre en risc, ja que pertany al ministeri de la cultura i a l’estat francès. Avui en dia és un indret que ha d’autofinançar un quaranta per cent del seu pressupost. Per exemple, quan vaig ingressar, eren vint pensionaris, i ara han passat a ser deu artistes residents, és a dir que els hi han retallat la meitat del programa. Aquesta amenaça també la volia transmetre a la pel·lícula.

Quan vaig estar a l’acadèmia, vaig tenir una fixació amorosa amb aquest espai, i el film m’ha permès molt tornar a viure i parlar d’aquesta relació d’amor: és realment una reconquesta amorosa.

De petita vaig viure a una casa que el meu pare va construir, que era molt particular, molt maca i no hi he pogut tornar a anar, l’hem perdut. Quan vaig anar a la Villa Medicci, sovint somiava amb la meva infància a la casa del meu pare. Hi ha una relació entre la casa de quan era petita i la Villa Medicci, com a símbol de la mare protectora de joves artistes. Als somnis barrejava totes dues, fent un paral·lelisme de la meva infància i el lloc.

A.S: Vaig arribar allà amb una idea, un argument, però la història estava per construir-se. Durant els primers mesos vaig estar fent reunions entre noies que vivien a Roma i eren immigrants, parlaven de les seves experiències, jo plantejava temes, elles aportaven el seu punt de vista, de tant en tant jo treia la càmera i gravàvem algunes coses, però tot des de la intimitat.

A partir d’aquí vaig anar recopilant relats i incloent-los a la trama que ja tenia. Així, els personatges eren més vius, més realistes. I una setmana abans de rodar vaig fer conviure una setmana a aquestes noies que apareixerien a pantalla i les actrius professionals, perquè s’amaressin entre elles i veiessin que estaven a la mateixa alçada.

El guió no era ben bé literari, sinó més aviat una escaleta. Tinc les seqüències, sé quines accions m’interessen, però tot sense diàlegs.

Com explicaries el teu procés creatiu i com reacciona la gent del teu entorn?

C.D: Partir d’el punt íntim per arribar a una cosa més literària que pugui arribar al públic. Per sort la forma amb què treballava amb Phillipe Garrel o Valeria Bruni Tedeschi és molt semblant, un estil més naturalista. Perquè a qui l’interessaria la vida privada més enllà que a mi mateixa?

Als primers curtmetratges no utilitzava el mètode de partir de la cosa íntima. Per contra, ara estic preparant una pel·lícula amb la meva filla, sobre una cosa que em va passar a la meva adolescència. De vegades és molt perillós i fàcil que es confongui el que expliquem amb la nostra vida.

A.S: Com amb els espais, vaig fer que tota la gent de l’acadèmia s’impliqués amb la pel·lícula, des dels vigilants fins al personal de neteja. Sí que vaig involucrar a molta gent, però crec que mai ningú va ser conscient que estàvem realitzant i crec que era el necessari.

Després a cada actriu i extra li explicava la part del guió que tenia relació amb el seu personatge, però hi havia molta informació que no sabien.

 Jaume Claret