26 de abril de 2016

COMENCEM A ENTENDRE

COMENCEM A ENTENDRE

25 d’abril de 2016

Arribats quasi a l’equador del festival el cansament comença a reflectir-se en els nostres rostres després de llargues jornades de treball. Al mateix temps comença a generar-se la sensació de familiaritat entre els companys del Campus D’A, res d’estranyar si pensem en la gran quantitat d’hores que passem junts. El mateix succeeix amb la resta d’espectadors i treballadors del festival, les cares es tornen conegudes: personal de seguretat del CCCB, els joves voluntaris, l’equip del festival, els espectadors diaris del D’A… tots acabem formant una mena de família cinèfila.

Aquest sentiment de familiaritat també es trasllada a la nostra posició com a espectadors i és que dins l’ampli ventall de pel·lícules del D’A ja podem parlar de dos grans blocs que recullen dues maneres d’entendre el cinema. El primer format per treballs amb una estructura narrativa més convencional i un ús del dispositiu cinematogràfic al servei de la temàtica social al voltant de la que es vol reflexionar. I al costat oposat el segon bloc, on es troben propostes que busquen explícitament trencar amb tota convenció de gènere, narrativa i/o estil.

Els dos films d’avui són el segon treball de directors de la mateixa generació, tots dos opten al premi Talents 2016 i venen recolzats per la presència a festivals importants com el de Toronto o Berlín. Però com de curiós és veure els diferents formats que adopta cada un d’ells.

El primer és Ville-Marie del quebequès Guy Édoin. De tall convencional com també ho és Mi perfecta hermana o Sunset Song, vistes al festival. Édoin ens ofereix un relat de vides creuades en el Montréal actual. Dones empentades per la vida a ser mares lidien amb aquesta faceta imposada en un ambient fosc i trist. Una és actriu i a les seues pel·lícules sempre interpreta el seu propi drama. L’altra és infermera i a l’hospital de Ville-Marie ajuda dones com ella. Édoin va teixint el relat d’aquestes vides com si d’una trena es tractés fins arribar al nuc final i oferir una reflexió moral sobre la condició femenina en la faceta de mare. L’excessiva importància que el realitzador dóna a la coralitat del film acaba llastrant l’impacte emocional que hagués pogut assolir en l’espectador. Tampoc ajuda l’excessiva subordinació del dispositiu visual a la narració.

I el segon és La helada negra de l’argentí Maximiliano Schonfeld propera a treballs més atrevits visualment com Dead Slow Ahead projectada el passat dissabte. La faula Schonfeld ens trasllada a una comunitat rural que amenaçada per les inclemències del propi medi rep la visita d’una jove d’origen desconegut. Amb l’arribada de l’hoste disminueixen les pèrdues de collita i bestiar pel que és convidada a quedar-se. No cal saber d’on ve o que pretén, el que importa és que tot va millor. Per això sobre ella comença a estendre’s un halo de misteri que impregnarà l’atmosfera de tot el film adoptant una fotografia que recorda irremeiablement a La Plaga de Neús Ballús. La helada negra és un relat cíclic, com els treballs del camp, que mira a la vida rural, regida encara pels cicles de la terra i les supersticions.

Aïda Antonino