29 de abril de 2017

El D’A despulla la dona

El D’A despulla la dona

Les dues sales dels cinemes Aribau plenes a vessar d’un públic heterogeni i eclèctic donaven el tret de sortida el passat dijous 27 d’abril a la 7a edició del D’A Film Festival. Una edició que sembla entonar-se en clau femenina, programant Lady Macbeth, de William Oldroyd, en la seva inauguració i Estiu 1993, de Carla Simón, en la seva clausura, i oferint un ampli ventall de retrats femenins al llarg dels seus deu dies de durada.

Propostes de baix pressupost que surten dels entorns acadèmics i naixents de la nova onada del potent cinema fet a casa, com Júlia Ist, d’Elena Martín (protagonista de Les amigues de l’Àgata, saltant aquí a la direcció a banda de dur-ne també el lideratge interpretatiu), que va ser guanyadora de la Biznaga de Plata a la Millor Direcció i Millor Pel·lícula de la secció ZonaZine al passat festival de Málaga, o la mateixa Estiu 1993, que sorprenia a la passada edició de la Berlinale enduent-se el guardó a Millor Òpera Prima i repetia a Málaga com a Millor Pel·lícula.

Però el D’A ens acosta també produccions d’autors ja consagrats que coincideixen a centrar la mirada en la feminitat amb títols molt rellevants en el panorama actual, com 20th Century Women, de Mike Mills, o bé Personal Shopper, d’Olivier Assayas, projectada ahir a la primera jornada de festival, on despertava els mateixos amors i odis en el públic barceloní que ha anat generant arreu dels festivals.

De Lady Macbeth a Personal Shopper

Què tenen en comú una noia jova de l’Anglaterra rural del S. XIX, abocada a una maduresa instantània i prematura en el si d’un matrimoni de conveniència, i una noia americana resident al París actual, que treballa com a assistent personal i mostra una sensibilitat especial envers el més enllà?

Lady Macbeth s’inicia com el típic retrat amable i proper de la dona de l’època per convertir-se en un thriller sanguinari i sense escrúpols mogut pel desig, la sexualitat i fonamentalment per la reclamació brusca i clara de la individualitat. La invisibilitat de la dona de l’època és en aquest film reivindicada, de manera que l’espectador gaudeix amb la protagonista en els seus primers actes rebels per després veure’s sorprès per uns nivells de violència i determinació inesperats. Florence Pugh encarna l’encissador paper protagonista, movent-se amb gràcia i fermesa pels diversos registres en un relat esteticista i que expressa la complexitat de la temàtica en un sol espai, alhora condemna i alliberació.

Si Lady Macbeth és un personatge actiu, que mou fins i tot a actuar a tercers, per tal de reivindicar la seva persona, esdevenint una mena de psicòpata descontrolada i imparable, l’altra cara de la moneda és Maureen, interpretada per l’eternament fràgil i pàl·lida Kirsten Stewart. Tot i ser una figura valenta en certs moments, és, com es diu repetidament a la pròpia pel·lícula, un personatge que espera. Espera, dubta, desconfia, actua moguda per tercers o per situacions… per acabar qüestionant-se de nou en un altre espai completament diferent. Un personatge passiu i irritantment pusil·lànim, dins d’aquest embull de gèneres que suposa el film, que es mou entre el thriller, la mística de fets paranormals i el retrat superficial i tecnòcrata de la societat actual.

No obstant això, el que és realment interessant és que dos films tan diferents acabin parlant, en el fons, del mateix.

D’una banda, de la soledat de la dona en una existència gris i poc satisfactòria. Una soledat en quant a carències afectives i emocionals en ambdós casos (tot i per raons molt diverses), però que s’expressa en uns contextos molt diferents: mentre Lady Macbeth es veu condemnada físicament a una existència aïllada (on, fins i tot, se li prohibeix sortir a respirar aire fresc), Maureen es veu immersa en una soledat fins i tot més cruel, aquella que sent completament envoltada de gent, en l’ensordidor trànsit de París i en els trajectes en tren on el mòbil, com a objecte de comunicació, serveix contràriament com a eina d’aïllament.

I, d’altra banda, ambdues pel·lícules treballen clarament el tema de la formació de la identitat: Lady Macbeth desmuntant el mite de la dona sotmesa i complaent del S. XIX i Personal Shopper a través de l’estudi de la dualitat (en el desdoblament de Kirsten en el personatge de la seva cap) i en la complexitat humana de cos i ànima o esperit.

Vanessa Leiva Pueyo

Lady Macbeth, madrastra honorífica del D’A 2017

La cola para entrar al cine Aribau doblaba la esquina, como si en la sala principal de verdad estuviera Lady Macbeth con el brazo extendido y el mentón alzado, preparada para ser la protagonista de un besamanos multitudinario. Pero la Lady Macbeth del director William Oldroyd, que a su vez es la Lady Macbeth del escritor Nikolai Leskov, no es reina. Y el público invitado (que sepamos) acudió de manera libre y democrática a la inauguración del D’A Film Festival.

La protagonista del filme británico genera tanta fascinación como rechazo. En esta joven es posible encontrar atisbos fugaces de una actitud feminista y transgresora, pero sin embargo la motivación intrínseca que empuja a Lady Macbeth está más cercana al aburrimiento, la opresión y la frustración (tanto sexual como vital) que a la rebeldía. Toda esta acumulación de sinsabores unida a un compendio de circunstancias, condicionan la transformación de un personaje pintoresco que inicia un círculo vicioso de aniquilación. La conquista de un lugar, desde donde ella es capaz de dominar su vida y las otras, supone para Lady Macbeth un tipo de realización personal que, a su vez, la destruye. Es posible que todo nazca de esta inactividad —incluso más que de la fogosidad—, que actúa en mayor medida como el reguero de pólvora que conduce al estallido. En un principio la joven acepta con resignación sus quehaceres de esposa: se asoma al ventanal de su habitación de forma rutinaria y se sienta en el salón principal como elemento decorativo (nunca la expresión “mujer florero” estuvo mejor representada). La joven, recluida, contempla el mismo panorama todos los días embutida en un corsé que actúa como metáfora de una época. El punto de inflexión se produce cuando la protagonista, tras ser reprendida por acatar las órdenes de su esposo, comprende que, haga lo que haga, su posición de mujer hará que sus actos siempre sean reprobables.

El contrapunto de Lady Macbeth está en el personaje de su sirvienta: una mujer con un complejo de inferioridad tan arraigado que, a pesar de la humillación, es incapaz de pronunciarse contra sus superiores y sentir amor propio. A través del retrato enfrentado de dos mujeres que son esclavas —a pesar de sus diferentes posiciones sociales— es posible hacer una lectura de la propia actitud de las mujeres respecto a ellas mismas y el sentimiento de rivalidad como elementos dentro de una sociedad que las cosifica.

Laura Carneros