30 de abril de 2017

ENTRANT I MARXANT DE LE PARC

ENTRANT I MARXANT DE LE PARC

Dos nens jugant a pilota, una noia estirada a l’herba, dos enamorats fent-se carícies, els avis passejant, persones caminant, gent llegint, dos nens fent tombarelles a la gespa i els dos protagonistes que passegen parlant. De fons totes aquestes accions mencionades i l’ambient natural recreen Le Parc (2016) la segona pel·lícula del jove director Damien Manivel.

Un noi espera a algú assegut a un banc, arriba ella, se saluden, la noia s’asseu al banc junt amb ell. La càmera observa i no deixarà de fer-ho en tot el relat, i amb ella l’espectador, que observa una coreografia, recordant a Robert Bresson, entre el noi i la noia, mentre passegen, parlen i mantenen una conversa banal, on les preguntes senzilles i poc transcendentals es desprenen dels dos protagonistes per eliminar el silenci i anar creant una harmonia ambiental on els dos reposin còmodes. Són dos enamorats que ja es coneixen i amb timidesa connecten, que passegen durant una tarda per un parc, aïllat de tot, sense context espacial tret d’ell i que s’uneix a la coreografia, incorporant accions dels visitants i plans cinematogràfics dels arbres, les fulles, els camins o els racons d’aigua.

La càmera, objectiva i atenta durant tot el relat, filma com entren i surten de pla els protagonistes, arribant abans i marxant després de l’acció, a la vegada que nosaltres els espectadors entrem i sortim d’aquesta història senzilla (no simple) i màgica en la segona part. Els plans que filma la càmera sempre són segurs i variats, plans generals, grans plans generals, per mostrar «el caminar», i primers plans, plans mitjans, per fixar la mirada.

La segona part entra lleugerament a través d’una delicada seqüència, on el mòbil com a element separador té una redundant importància. Uns minuts abans, després d’estar tota la tarda passejant i conversant pel parc, el noi marxa i la noia es queda ajaguda a l’herba. El pla immòbil fixa la noia. En aquest instant el mòbil té la presència. El noi li escriu que «és molt maca, però que prefereix estar amb la seva ex». La conversa és llarga, mentre que l’ambient es va enfosquint fins a aproximar-se a la nit, que acabarà amb unes últimes paraules per part de la noia: «M’agradaria fer marxa enrere en el temps». Aquesta frase detonarà una segona part onírica: un somni, un pensament, una idea, no importa. Ella recorrerà el parc caminant endarrere, i a poc a poc entrant a un surrealisme realista, que pretén fer un viatge al públic i no tant centrar unes connotacions específiques. Segurament és vàlid extreure una interpretació dels fets, però prefereixo anotar-la i oblidar-me, deixar-la impresa i no centrar molt l’atenció en el simbolisme, que crec que no és present al cinema, a diferència de la literatura i el teatre. En el cinema guanya importància l’ambient, la mirada i el ritme. Aquesta mirada inquietant, diferent, estable i observadora, propera al documental i que busca el moment.

El delicat, sincer i humil film emmarca el relat i els personatges a un format 4:3, sense l’ús de grans altures ni arcs dramàtics, on el director i l’espectador estan passejant per la seva pel·lícula o la pel·lícula passeja amb ells.

Jaume Claret