3 de mayo de 2017

«JÚLIA IST»: EL «LOCO ERASMUS» D’ELENA MARTÍN

«JÚLIA IST»: EL «LOCO ERASMUS» D’ELENA MARTÍN

Diverses propostes cinematogràfiques dels darrers anys fan pensar en una nova onada de cinema fet a casa. Tot i seguir construint-se a través del dispositiu de la narració, són obres que no disposen de grans girs de guió sinó que més aviat reflecteixen, a través de la màgia dels seus diàlegs i, sobretot, dels seus silencis i de les seves mirades, un moment vital clarament reconeixible. És potser per aquest motiu que tenen el poder de connectar fortament amb el públic, fonamentalment amb el jove, sense necessitat d’estar contingudes en un embolcall sensacionalista, ni sostingudes en grans estructures dramàtiques.

Fa uns anys Les amigues de l’Àgata sorprenia amb una gran acollida entre els espectadors i la crítica, essent un projecte nascut com a treball de final de grau de les quatre joves directores. Del mateix viver acadèmic prové també l’ara estrenada Júlia Ist, si bé el procés del projecte ha esdevingut molt diferent, al rebre finançament per part de productores acabat l’any universitari i desenvolupar-se de forma més extensa durant els dos anys posteriors.

Elena Martín, protagonista de Les amigues de l’Àgata, fa de fil conductor entre els dos films, presentant Júlia Ist com el seu debut en la direcció, a banda d’interpretant-ne també el paper principal.

Existiria Júlia Ist sense Les amigues de l’Àgata?

Entenc que s’hi facin comparacions, però en realitat són pel·lícules molt diferents fetes per gent molt diferent; projectes que s’han plantejat de formes diferenciades i que han agafat diverses vies. De fet, el projecte de Júlia Ist ja l’estàvem desenvolupant quan estàvem rodant Les amigues de l’Âgata.

El que sí veig en comú és que les directores (i, en general, tots els autors de les dues obres) som de la mateixa generació i que parlem d’una experiència viscuda recentment, amb aquesta fragilitat que comporta, és a dir: tinc més consciència que quan la vivia, però encara hi sóc prou a prop per poder-te-la explicar amb tota la intensitat que l’he sentida.  

I també és cert que Les amigues de l’Àgata ens ha obert moltes portes per poder legitimar el projecte: el camí que elles van fer va ser com una sorpresa i a nosaltres ens han posat les coses més fàcils pel fet que ja sabien d’on veníem.

Quin creus que és l’èxit d’aquest nou tipus de cinema?

Tant Les amigues de l’Àgata com Júlia Ist – o fins i tot d’altres com 10.000 km – són pel·lícules locals en certa manera: és a dir, parlen de coses d’aquí, però no formen part d’un gènere o intenten explicar una història molt gran; tenen una arrel molt cultural, però alhora estan tractant quelcom molt emocional. A mi m’interessen molt aquest tipus de pel·lícules. O el que fa Lena Dunham, per exemple. És un tipus de cinema que parla sobre una generació, sobre un moment vital, i que va més a allò concret i, per tant, resulta més autèntic. Això et permet que l’espectador s’hi senti més projectat: tot i que no hagi viscut exactament la mateixa situació, pot connectar-hi d’alguna manera perquè conté molta veritat.

Amb Júlia Ist volíeu tractar la recerca de la identitat a través de l’experiència de l’Erasmus?

Per a mi, més que una trobada d’identitat, en realitat el que hi ha és una presa de consciència que no et coneixes. No crec que arribis a un moment on diguis “Ah, vale, sóc així”. No, no ets res en concret. I el fet de marxar i de veure les coses en perspectiva és molt enriquidor, perquè te n’adones que, fora de les teves etiquetes, no ets res d’això. I en certa manera, fa por i alhora és molt alliberador, perquè descobreixes que no has de trobar res en concret, sinó enfrontar-te a les coses que et passen i aprendre a decidir.

En aquest sentit, i tenint en compte el to general del film, resulta sorprenent el disseny dels crèdits finals, que tenen una estètica molt discotequera en tons daurats i metàl·lics. Pot semblar un tema menor, però, al cap i a la fi, és l’impacte final que s’enduu el públic…

El disseny de la tipografia i l’estètica el va fer l’Alexandra Jordana i es va inspirar en les aules d’arquitectura d’allà, que tenen les parets folrades com amb un material que sembla el de les mantes tèrmiques. A més, tenen com uns reflexos grocs i blaus, que són els colors de gran part de la pel·lícula.

Per a nosaltres, en realitat sí que conté en certa manera l’essència de la pel·lícula. Encara que tingui quelcom de melancònic, en el fons el film és una celebració de les coses que et passen; és un moment de joventut, el primer cop que surts de casa… L’adolescència també és així: tens molts dubtes, estàs molt perdut, però alhora és un moment brillant i que recordes com a màgic.

El productor de Lastor Media, Sergi Moreno, va fer un comentari a l’estrena que era poc esperançador però no menys real. Deia que no s’haurien de fer les coses d’aquesta manera (la majoria de l’equip sense cobrar), però que són pel·lícules que si no es fan així no es podrien fer… Què n’opines?

Crec que ell com a productor ha de lluitar per això i per fer pel·lícules en condicions, i penso que ho diu amb la intenció de donar valor a la feina, de poder professionalitzar-ho però sense perdre alhora aquesta part genuïna.

En el nostre cas, nosaltres no vam començar una pel·lícula dins del circuit professional i al no trobar recursos o suport vam decidir fer-ho igualment. No, nosaltres ens ho plantejàvem com un procés d’aprenentatge que després ha seguit endavant. Per aquest motiu, en la nostra situació concreta, crec que simplement no es pot fer d’una altra manera perquè nosaltres hem anat diverses vegades a Berlín a rodar, hem anat endavant i enrera en el procés de muntatge, hem tornat a rodar… Això en un cas normal no hagués estat possible. Encara no ens hem enfrontat a buscar productora des d’un inici, a buscar finançament, a buscar subvencions… Tot i així, confio que hi ha maneres de fer cinema de manera diferent. L’any passat, per exemple, vaig estar rodant una pel·lícula com a actriu que es diu Amb el vent, l’òpera prima de Meritxell Colell. Es va fer amb un equip professional i tothom rebia els diners que calia per fer-ho, però també va ser una elecció de la directora, de fer un equip molt reduït on tothom cobrés dignament. I a mi el rodatge em recordava molt en alguns moments a Les amigues de l’Àgata en el sentit de fer amb calma una escena, cuidar-la molt, tenir temps de parlar amb els actors, que no hi hagués una gran maquinària… És una elecció, una estratègia de producció que també forma part de la creativitat. En definitiva, encara no m’he enfrontat a l’economia real del sector, però penso que no tens perquè seguir un a-b-c necessàriament; segur que hi ha coses que no les pots canviar, però hi ha d’altres, com aquesta decisió d’equip i de dinàmica de rodatge, que tenen a veure en com aprofites el sou de la gent, que em porta a creure que es poden pensar maneres originals de fer.

Vanessa Leiva Pueyo