29 de abril de 2016

«PEACE TO US IN OUR DREAMS»: LA NATURALESA DEL DUBTE

«PEACE TO US IN OUR DREAMS»: LA NATURALESA DEL DUBTE

Home de poques paraules, com les seves pel·lícules, Sharunas Bartas arriba a la Filmoteca de Catalunya per presentar la seva última pel·lícula, Peace to Us in Our Dreams. Encarem així la recta final del festival amb l’expectació d’endinsar-nos en la retrospectiva completa de l’obra del cineasta lituà, inèdit al nostre país en sales comercials i autor d’una dotzena de llargmetratges i curtmetratges, que és un dels plats forts d’aquesta edició del D’A.
Hereu del cinema de Tarkovsky i fill de la caiguda del Mur, Bartas retrata un món en dubte permanent, incapaç de comunicar-se. Per acabar de desxifrar Peace to Us in Our Dreams, és intressant saber que estem davant d’una autoficció familiar, on el propi Bartas actua acompanyat de la seva filla (Ina Marija Bartaité), en el paper de filla, i de la seva actual parella (Lora Kmieliauskaite), en el paper d’actual parella. Des dels crèdits inicials, el so de la naturalesa, i tot seguit la contemplació, agafen el rol protagonista. A continuació, tres personatges incerts dins un paisatge natural que actua com a refugi elegíac. Som persones en espais, condicionades pel lloc on ens trobem, sembla dir-nos Bartas i aquesta idea vehicula un film evocador d’austeritat narrativa però bellesa innegable.
Els primers plans constants empresonen els rostres dins la pantalla i la confrontació principal apareix entre el món interior i el món exterior d’uns personatges que no s’escolten i que se senten sols en la recerca existencialista del sentit de la vida. Durant tota la pel·lícula, els silencis són eloqüents i l’obsessió per la retòrica del dubte actua com a fil conductor. Hi ha massa preguntes sense resposta: què passa? com et sents? on has estat? per què ets aquí? no t’hi sents sol? on sóc? per què existeixo? què estic fent? D’aquesta manera, la pel·lícula respira un ambient de tristesa sincera, on les dones aconsegueixen trobar les paraules per expressar-se millor que els homes i provar d’arribar al cor d’aquesta angoixa.
Entrar en el cinema intimista i sensorial de Sharunas Bartas no és fàcil i és per això que resulta necessari revisitar la seva obra en un país com el nostre. Després de la projecció, comptem amb la presència del cineasta i descobrim l’atractiu misteriós d’un director que es comporta de la mateixa manera dins i fora de la pantalla, amb la mateixa incomoditat a l’hora de parlar d’ell mateix. Algunes de les preguntes giren al voltant de la motivació d’aquesta pel·lícula després de sis anys de silenci i Bartas insisteix en el sentiment fruit de l’experiència com a pulsió creadora, així com en la dificultat material a l’hora de dur a terme les seves produccions en un context d’Europa en crisi. L’absència de diàlegs en la seva trajectòria fílmica és una altra de les qüestions que genera interès i la seva resposta és clara: el cinema té la capacitat d’ensenyar rostres i les paraules són massa importants per no dir-les amb una absoluta precisió. Molts dels espectadors esperem que el debat s’allargui i tenir l’oportunitat d’entrar en aquest univers personal i fascinant, però el temps passa ràpid i ja són quarts d’onze del vespre, una hora de sopar poc habitual per a un lituà.
Marina Laboreo