4 de mayo de 2017

“VIVIR Y OTRAS FICCIONES” DE JO SOL: ACTIVISMES DEL DESIG

“VIVIR Y OTRAS FICCIONES” DE JO SOL:  ACTIVISMES DEL DESIG

Vivir y otras ficciones aborda la sexualitat des de diverses vessants, donant visibilitat a àmbits que normalment no tenen presència en el discurs normatiu. El seu director, Jo Sol, ens parla sobre aquesta pel·lícula i també sobre la representació de la sexualitat en algunes propostes de la programació del festival i en el panorama audiovisual contemporani.

Com va sorgir el projecte de Vivir y otras ficciones?

Havia fet una pel·lícula anteriorment, Fake orgasm, que aportava una mirada sobre el cos i la sexualitat (que es malentén com a identitat sexual) des d’una perspectiva queer i que aportava un punt de vista crític i diferent del pensament homogeni. Va esdevenir un referent dins dels col·lectius activistes dintre d’aquests àmbits, precisament per aquesta mirada del cos no heteropatriarcal. Paral·lelament, l’Antonio Centeno estava treballant el tema de la sexualitat des de la perspectiva crip, és a dir, de la d’aquelles persones amb diversitat funcional que no poden tenir accés al seu propi cos. En veure Fake orgasm, em va contactar, ja que li va semblar molt interessant la proposta i va pensar que connectava amb la seva lluita i, sobretot, amb aquestes complicitats que s’han anat extenent dintre de tots aquests moviments que funcionen als marges del sistema.

Per tant, la teva pel·lícula posa en comú la teoria queer i la teoria crip?

Aquesta aliança ja existia i és molt fèrtil i molt poderosa perquè, dintre d’aquests moviments post-utòpics que ja no tenen l’horitzó de canviar-ho tot (perquè saben que moltes de les revol·lucions tant potents del S. XX no han reeixit, precisament per no haver pogut canviar l’antropologia i el desig de les persones), sí que tenen la capacitat de canviar certes coses. En aquest cas, el moviment crip ha lluitat per tenir accés als llocs, per no quedar fora, per tenir una vida independent… i són conquestes que ha aconseguit. Ara la lluita va encaminada a tenir accés al propi cos, i aquí és on xoca amb una barrera en comú amb el moviment queer, que és aquesta idea heterocentrada sobre com es construeix el desig, quin cos és acceptable i quin no, com hem de funcionar, com hem d’acceptar el plaer dels altres… Sembla que tota la sexualitat només funciona o només s’entén a través de la idea de les identitats sexuals, i tenir una identitat sempre provoca una violència, una exclusiva respecte les altres. Aquests moviments post-utòpics pretenen desmuntar les bases tant fermes sobre les que figura que es sustenta aquesta ficció imposada i autoimposada pel pensament homogeni: tant el moviment queer com el moviment crip ataquen d’una manera frontal aquest consens ideològic.

Categoritzes les teves pel·lícules com a “cinema urgent”. Què implica aquest concepte?

Per mi el “cinema urgent” és el que et fa esclatar el cap. No és el que mostra un estil cinematogràfic, una mirada estètica i una autoria pròpia (que, d’altra banda, em sembla, com a concepte, anacrònic en un moment que estem per les llicències lliures, per allò col·lectiu, …). És un cinema que mostra una mirada situada, política; precisament allò que molts autors no tenen, perquè mai no saps de quin peu calcen. El cinema urgent, dintre d’una perspectiva àmplia de la història i del que significa retratar el teu temps i la complexitat humana, és el que diu quina visió tens sobre el món on vius i que, a més, té una declaració molt frontal i molt compromesa, on no tens por d’exposar-te a aquest nivell.

Parlar sobre la prostitució com una professió més pot ser delicat… Quina rebuda ha tingut la pel·lícula en aquest sentit?

Hem rebut algunes crítiques d’un cert sector del feminisme, que, d’altra banda, respectem molt perquè hi ha moltes coses a discutir respecte el treball sexual. Tot i així, estem també tranquils perquè hi ha molta altra gent dins d’altres sectors o fins i tot persones que exerceixen el treball sexual que ens fan creure que sí que són tan lliures com qualsevol altra persona que exerceix un altra feina. Està clar que la pel·lícula ofereix i obre un debat en aquest sentit; per tant, estem molt disposats a acceptar les crítiques.

A la pel·lícula s’al·ludeix al cos de dues maneres molt diferents i gairebé contraposades: com a mercaderia capitalista i com a instrument activista.

Del que parla principalment la pel.lícula és del cos trencat com a anomalia, de com es constitueix en una força crítica empoderada i de com sorgeix un front de lluita des del lloc més insospitat, des d’aquesta feblesa de qui no té res a perdre. Si considerem la norma com el límit d’allò possible, el sorgiment d’aquest cos trencat capaç d’interpel·lar i de debilitar els valors hegemònics és una cosa extraordinària. I, d’altra banda, la pel.lícula reflexa que, feta de manera lliure i no coercitiva, la prostitució és una feina més. Un treball que, a més, en el cas d’aquelles persones que no l’estan utilizant per tenir plaer amb un altre cos sinó com a forma d’arribar al propi, es converteix en el que anomenen assistència sexual, que és un concepte que sovint s’ha malinterpretat i que convé aclarir. No es tracta que les persones de funcionalitats diverses puguin mantenir relacions sexuals perquè d’altra manera no podrien, perquè no lliguen, sinó que l’assistent sexual és aquell que eventualment ajuda a fer aquelles coses que ells no poden fer: l’autoerotisme, la masturbació o l’acompanyament íntim, que és ajudar a persones que no tenen mobilitat a que tinguin sexe. A més, amb l’escena de la prostituta que s’excita davant l’Antonio el que volíem plantejar és que aquests persones són igualment desitjables i desperten interès sexual.

Per què aquest tipus de pel·lícules no arriben al gran públic, també en el cas d’altres com Yes, we fuck i Yo, también, que obtenen guardons i reconeixements però no aconsegueixen tenir visibilitat?

Aquestes pel.lícules tenen difícil difusió perquè existeixen els prejudicis de persones que no han vist aquests treballs amb altre públic. Hi ha tant desconeixement de la societat en que vivim que els gestors culturals no són conscients de la reacció que ha obtingut la pel.lícula aquí al D’A o a Sant Sebastià… on la gent ha demostrat d’una manera molt evident que es sentia commoguda per aquest temes. Se suposa que no són del gust de les persones, perquè acostumen a preferir aquelles propostes que no els hi molesten i aquestes pel.lícules et recorden que tens molta sort i que ets molt poc generós, que la teva vida és molt feble, que et pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, si no a tu, al teu fill… Et recorden totes les coses que el sistema fa el possible per amagar, ja que li convé transmetre la idea de que la teva vida és una linealitat que sempre serà ascendent mentre sigui productiva, et comportis bé i segueixis tots els paràmetres. En definitiva, els gestors culturals o programadors pensen que és una pel.lícula que els posarà en problemes, que és justament el que volem, i no estan disposats a jugar-se-la per nosaltres, ni per la seva pròpia audiència.

Val la pena seguir lluitant per oferir aquest tipus de pel·lícules malgrat les negatives?

Les pel.lícules que he anat fent aguanten molt bé el pas del temps perquè tenen un discurs molt vigent i la seva problemàtica està molt pensada, perquè m’he envoltat de la gent que hi entén, he tingut humilitat a l’hora de tractar el tema i no m’he capficat perquè la cosa quedi com jo vull, sinó que he deixat que jo sigui el primer perjudicat per la capacitat de molestar que ha tingut cada pel.lícula. Potser no estrenaré amb 300 còpies, però les pel.lícules són referenciades constantment a tesis doctorals arreu del món i s’estan projectant. Fer una pel.licula viva és una cosa molt difícil i potser aquesta és la satisfacció que em queda.

De les pel·lícules que has pogut veure al festival, en una edició on el sexe és molt present en moltes propostes, com valores la representació que se’n fa del tema?

Hi ha dues que m’han agradat molt: El auge de lo humano i Rester vertical; que tenen una cosa en comú molt poc corrent, que és mostrar relacions sexuals no normatives. En tots dos casos, m’alegro molt, perquè no és la típica manera d’exposar el sexe. De la primera em va semblar extraordinària la manera d’utilitzar el cos com a element econòmic, com a força de poder, d’aquests nois que no els veiem robar, sinó aconseguir diners a través d’internet i d’exposar el seu cos i les seves pràctiques sexuals… La segona ho porta fins a l’extrem quan hi ha una relació pre-mort sodòmita entre un home jove i un senyor gran; és una pel.licula que em diu molt en quant a tendresa que em recorda a Bruno Dumont, però que pel que fa a la sexualitat ho porta molt més enllà i m’explica una cosa sense paraules que per a mi és molt potent: que excitar-se no depèn d’un cos o d’un estàndard, que l’excitació forma part de la vida i part de la mort, i en aquest llindar on es situa aquesta relació, més enllà de provocar, hi ha moltes lectures, moltes metàfores; em sembla una escena molt valenta i molt potent.

Que és el mateix que comenta l’Antonio a la cinta sobre la importància del desig com a motor per a la vida…

Sí, treure el desig de la vida és una decisió mística; viure sense desig… és morir.

Vanessa Leiva Pueyo