Loles Fanlo
BULLEAD, de Michaël R. Roskam. Bèlgica
En lloc d’una, recomano dues pel·lícules! Berlinale 2011, 22 hores. A fora fa un fred que pela i no tinc ganes de moure’m d’un cinema a l’altre. A la sala on estic només fan la pel·lícula de debut d’un director belga, un drama al voltant de la màfia del clembuterol per engreixar el bestiar. A mi mai m’ha interessat aquest món, però l’alternativa és congelar-me al carrer mentre busco una alternativa fílmica que m’agradi més. Total, que entro a veure Bullhead. I què em trobo? Un drama amb maiúscules, absorbent de principi a final, molt ben rodat (segur que és una òpera prima? No m’ho puc creure!) i on brilla per damunt de totes les coses el personatge principal, un pobre home hipermusculat que viu marcat per una desgràcia passada. Ah, i a més hi ha màfia, i corrupció, i un sentit de l’humor d’allò més negre. No us deixeu enganyar pel tema de la pel·lícula, de veritat. I si no de què tants premis guanyats a partir d’aquella gèlida nit de Berlinale?

L, de Babib Makridis. Grècia
Què està passant amb Grècia? I no parlo de lo que tothom ja sap, em refereixo al seu cinema. Com és que d’Angelopoulos hem passat al surrealisme més absurd? Alguna cosa ha degut fer crac. O clic. Està clar que la producció hel·lènica recent no és apta per a tots els gustos. O entres o no entres. Canino va obrir una finestra a un món absurd on els personatges declamen enlloc de parlar, les situacions són delirants, el humor és negríssim i el drama ferotge i subtil a la vegada. I després de Canino van venir altres pel·lícules en la mateixa línia, com Attenberg. I fa dues setmanes s’ha estrenat Alps, que em sembla més gran cada cop que hi penso. I al D’A tenim L, que comparteix guionista amb Alps i Canino. No l’he vista, diuen que tracta sobre un tio que viu dins un cotxe. El presskit de promoció que ha fet la productora del film no ajuda molt més a saber de què va tot plegat: és un manual de referències sobre el món del motor, amb fotos de motos i mencions a cançons que parlen de cotxes. Us el podeu descarregar, i també saber més coses sobre el món de Babis Makridis, el seu director. Jo em moro de ganes de veure-la. La cosa promete.

Vicent Fibla
DONOMA, de Djinn Carrénard. França
Per què Donoma? Perquè és una sorpresa absoluta. Vaig pensar “mira, la típica que diuen que han fet amb quatre pessetes” i serà un dels xurros que solem veure, la bastant habitual empanada gallega del que esposa a narrar una història però no té res clar. Però… on vas a parar! Clar, és fàcil fer-la amb 150€ si no cobra ningú: només la feina del muntador de la pel·lícula ja val 150€ per minut, n’estic segur. És impressionant. Tres històries que semblen anar cadascuna per la seva banda, però que ho tenen tot en comú i comparteixen personatges. Situacions estranyes (la professora d’espanyol, tan sexy, dóna classe amb aquest escot?; els alumnes, amb el seu look tan banlieu? Representa un institut però només veiem una aula?), i amb algunes cosetes que grinyolaran una mica, perquè som d’aquí (però, i ella… quin accent té? És malaguenya o argentina? Vaja tòpics sobre els espanyols!). Però això només són detalls: saber què vols explicar i com tenir aquesta mà per a la direcció d’actors tan transparent però ferma (improvisaven molt, per suposat) no és tan habitual. Veiem moltes pel·lis que es queden en res i no arriben enlloc, que només promouen eternitzar una manera d’entendre el cinema que no té res a veure amb el que és avui en dia (i en aquest país en sabem molt, de mitges tintes i produccions mediocres) i per això sorprèn una cosa així: perquè es nota que és totalment sincer, que li surt de l’ànima, perquè incomoda a estones, perquè no sabem què passa exactament però entrem totalment en les històries. Perquè la vida és dura, però el que busquem és solucionar els nostres problemes, d’alguna manera, com sigui. Em sembla un 10 de pel·lícula perquè és totalment honesta amb ella mateixa. Ves a veure-la. I no té uns bons horaris: només dimarts a les 16:00 i dimecres a les 18:00 a la Sala 1 del Aribau, però hauràs de fer un esforç. Val la pena.

Santi Gila
DIAMOND FLASH, de Carlos Vermut. España

Esta película es sinónimo de los tiempos que corren. Si el cine patrio se hunde con recortes presupuestarios de hasta el 40% y las salas cierran, qué se puede hacer. Carlos Vermut, el director, lo tiene claro: autofinanciación y redes sociales, es decir, puro ingenio. Los gurús de twitter (véase @Vigalondo, @JordiCostaVila, @desireedefez, Marcos Ordóñez, etc.) han dado la bendición a Diamond Flash y esta se ha convertido en poco tiempo en el chascarrillo de cinéfilos y hipsters varios. Se trata de la película que no puedes no ver, aunque no sepas dónde, porque no se proyecta en ninguna parte. Lo hace el D’A porque aquí hay gente atenta y rápida. Lo bueno de Diamond Flash es que no es un bluf: la película es molesta como una aguja clavada en el cerebro pero que a la vez te atrae como los colores vivos y chillones de una serpiente. Es como ver una película de superhéroes hecha por Michael Haneke.   

Xavi Pujol
LIFE WITHOUT PRINCIPLE, de Johnnie To. Hong Kong/China
Mi elección sería Life without principle porque Once upon a time in Anatolia y Snowtown ya han sido comentadas; porque se trata de la penúltima película del maestro cantonés Johnnie To; porque cada vez que aparece el logo de Milkyway Image en pantalla grande experimento un cosquilleo en el pantalón que me obliga a levantarme en la sala con los brazos en alto, para acto seguido hacer «el moonwalk» y «el chiquito» a la vez…; porque Lau Ching-Wan se sale en su magistral interpretación; porque lejos de ser una cinta de acción de autor, se trata de un drama coral sobre las consecuencias de la crisis financiera y la codicia muy bien construido y porque a Johnnie To hay que amarlo incondicionalmente por encima de todas las cosas. ¡Un placer tenerlo de vuelta!

Sílvia Grumaches
ROMANCE JOE, de Lee Kwang-kuk. Corea del Sud
Us recomano veure Romance Joe de Lee Kwang-kuk. I no cal ser fan de Hong Sang-soo, com em passa a mi. És cert que si ets fan del director coreà i aprecies el seu sentit de l’humor esbiaixat -l’any passat crec que només em vaig riure jo a la sessió d’Oki’s Movie– i sents una certa empatia pels seus personatges descol.locats i lleugerament alcohòlics, la feina està mig feta. Però és que a sobre el deixeble de Hong Sang-soo porta més enllà les lliçons del mestre (sol passar) i converteix Romance Joe en un embolic en espiral d’històries dins d’històries, de cinema dins el cinema i de contes dins de contes, per acabar amb una pirueta en les que els personatges es converteixen en l’Alícia i el conill d’Alícia al país de les meravelles i t’adones compte que acabes de viure un petit miracle.