8 d'abril de 2018

NOBUHIRO SUWA: EL PRINCIPI D’INCERTESA

NOBUHIRO SUWA: EL PRINCIPI D’INCERTESA

Per Nobuhiro Suwa (Hiroshima, 1960), no hi ha cap altre camí cap a la veritat cinematogràfica que l’acceptació de la incertesa. Una màxima que en l’obra del japonès pren múltiples formes, començant per la reticència a emprar guions tancats i afavorint el treball d’improvisació amb els seus actors i actrius, sigui Béatrice Dalle (H Story, 2001), Jean-Pierre Léaud (El león duerme esta noche, 2017) o una parella de nenes de nou anys (Yuki & Nina, 2009). Una metodologia que situa cada moment del cinema de Suwa prop d’un abisme realista, un tremolor que, aparellat amb la ferocitat conceptual, genera pel·lícules esquerdades, plenes de sacsejades sensorials i intel·lectuals. Com definir, si no, els moments en què els actors d’H Story deixen d’actuar, incapaços de posar en escena un remake d’Hiroshima mon amour (el projecte fracassat, aquest gran leitmotiv del cinema de la modernitat)? O com descriure els plànols de color vermell que compassen poèticament l’agonia romàntica de Valeria Bruni Tedeschi i Bruno Todeschini a Un couple parfait (2005)?

En aquest cinema obert al misteri juga un paper central la trobada fílmica entre Orient i Occident. Així, M/other (1999) es pot veure com l’agermanament entre l’herència de Yasujirō Ozu —amb la seva capacitat per sondejar la realitat japonesa a través de la quotidianitat— i l’esperit de John Cassavetes —amb el seu abordatge inquiet a les turbulències emocionals. Un diàleg intercontinental al qual caldria sumar l’ombra allargada de Viaggio in Italia de Roberto Rossellini, projectada sobre les revelacions amoroses d’Un couple parfait, o els acostaments al món fantasmagòric d’Alfred Hitchcock, Kenji Mizoguchi i Jacques Rivette, que col·lideixen a El león duerme esta noche. Suwa, el cineasta que converteix allò vell en nou, allò llunyà en proper, allò enigmàtic en pura clarividència.

Manu Yáñez