DANS PARIS

DANS PARIS

Honoré va reunir per al seu tercer llarg els astres masculins dels seus primers -i més foscos- treballs: Louis Garrel (Mi madre) i Romain Duris (17 fois Cécile Hassard). I els va convertir en dos germans tan diferents com complementaris. Mentre un va amunt i avall pels carrers de la ciutat del Sena, com si fos el nou Jean-Pierre Léaud, l’altre s’enfonsa en la depressió pel seu amor perdut (Joana Weiss). Per a Honoré, Dans Paris significa la trobada del seu estil definitiu, una adaptació a l’actualitat de les formes més pop de la Nouvelle Vague. Així, per encarnar els pares -divorciats-, va escollir dos intèrprets que havien treballat amb François Truffaut: Guy Marchand (Una chica tan decente como yo) i Marie-France Pisier (El amor en fuga). Tampoc hi falten, a més de la BSO d’Alex Beaupain, moments musicals memorables, com aquell en el qual Duris, marcant calçotets, taral·leja al llit el Cambodia de Kim Wilde, hit mític dels 80. La consagració absoluta.

Christophe Honoré

Christophe Honoré

(Bretanya, 1970) Va arribar −com el Vincent Lacoste de Vivir despacio, amar deprisa− a París als anys noranta, per viure la seva homosexualitat i cultivar la seva cinefília. Escriptor abans que cineasta, insisteix que, per a ell, totes les seves facetes artístiques -el teatre, la literatura, l’òpera- són altres maneres de fer cinema. Després de debutar amb el curt Nous deux (2001), ha realitzat onze llargs amb els quals s’ha consagrat com un creador molt personal, amb un gust marcat per un cert romanticisme pop, i amb una habilitat extraordinària per integrar als seus ídols en el seu particular i molt recognoscible imaginari.

FILMOGRAFIA

Vivir deprisa, amar despacio (2018), Les malheurs de Sophie (2016), Métamorphoses (2014), Les bien-aimés (2011, D’A 2012), Homme au bain (2010), Non ma fille, tu n'iras pas danser (2009), La belle personne (2008), Les chansons d'amour (2007), Dans Paris (2006), Mi madre (2004), 17 fois Cécile Cassard (2002), Nous deux (curt, 2001)