LA BELLE PERSONNE

LA BELLE PERSONNE

Després de Dans Paris i Les chansons d’amour, Honoré va tancar la seva trilogia parisenca amb aquest film que volia ser petit i va acabar sent tan gran com els altres dos. Inicialment pensat per a la cadena Arte, es va acabar estrenant als cinemes i va convertir Léa Seydoux en una icona quan el pòster amb la seva efígie (cabellera negra sobre fons vermell, rostre blanc i rodó, llavis carnosos, mirada malenconiosa) va entapissar els carrers de la capital francesa. Després que Sarkozy, el pòster electoral del qual ja apareixia amenaçador a Les chansons d’amour, injuriés públicament el clàssic de Madame de Lafayette, Honoré va decidir adaptar-lo a la seva manera i traslladar-lo a l’institut Molière de la rue Ranelagh, en un dels districtes més chic de París, i el va convertir en una mena de d’Al salir de classe atemporal, bressolat per les cançons de Nick Drake. Louis Garrel és el professor d’italià el cor del qual no trigarà a bategar únicament per aquesta misteriosa alumna nouvinguda, que acaba de perdre la seva mare i sembla tan trista com l’hivern.

Millor actriu a Namur

Christophe Honoré

Christophe Honoré

(Bretanya, 1970) Va arribar −com el Vincent Lacoste de Vivir despacio, amar deprisa− a París als anys noranta, per viure la seva homosexualitat i cultivar la seva cinefília. Escriptor abans que cineasta, insisteix que, per a ell, totes les seves facetes artístiques -el teatre, la literatura, l’òpera- són altres maneres de fer cinema. Després de debutar amb el curt Nous deux (2001), ha realitzat onze llargs amb els quals s’ha consagrat com un creador molt personal, amb un gust marcat per un cert romanticisme pop, i amb una habilitat extraordinària per integrar als seus ídols en el seu particular i molt recognoscible imaginari.

FILMOGRAFIA

Vivir deprisa, amar despacio (2018), Les malheurs de Sophie (2016), Métamorphoses (2014), Les bien-aimés (2011, D’A 2012), Homme au bain (2010), Non ma fille, tu n'iras pas danser (2009), La belle personne (2008), Les chansons d'amour (2007), Dans Paris (2006), Mi madre (2004), 17 fois Cécile Cassard (2002), Nous deux (curt, 2001)