MÉTAMORPHOSES

MÉTAMORPHOSES

Ovidi va inspirar, entre altres, el Shakespeare de Somni d’una nit d’estiu, i finalment Honoré, que trasllada Les metamorfosis -o almenys algunes de les històries d’aquest llarguíssim poema èpic (12.000 versos en 15 volums)- a la perifèria de Nimes, al sud de la França actual, on, seguint els passos de Pasolini, actors no professionals, majoritàriament adolescents trets dels carrers (tot i que n’hi ha per a tots els gustos), es despullen sota el sol per encarnar déus de l’antiguitat, que tornen a la Terra atrets per la irresistible bellesa perenne dels humans. Tot comença quan Europa, una adolescent d’origen magrebí, es deixa seduir per Júpiter, déu entre els déus, que ha pres forma de camioner per poder estimar-la. Un film dionisíac i preciosista que, sense efectes especials, apel·la a la fricció entre allò meravellós i allò quotidià. El realitzador va trobar així una curiosa manera de pagar el seu deute amb la mitologia grega, entre els últims brots de naturalesa suburbana.

Christophe Honoré

Christophe Honoré

(Bretanya, 1970) Va arribar a París als anys noranta, on va iniciar la seva trajectòria com a cineasta. Després de debutar amb el curt Nous deux (2001), ha realitzat dotze llargs amb els quals s’ha consagrat com un creador molt personal, amb un gust marcat per un cert romanticisme pop, i amb una habilitat extraordinària per integrar als seus ídols en el seu particular i molt recognoscible imaginari. El D’A va dedicar-li una retrospectiva l’any 2019.

FILMOGRAFIA

Habitación 212 (2019), Vivir deprisa, amar despacio (2018, D’A 2019), Les malheurs de Sophie (2016), Métamorphoses (2014, D’A 2019), Les bien-aimés (2011, D’A 2012), Homme au bain (2010, D’A 2019), Non ma fille, tu n’iras pas danser (2009, D’A 2019), La belle personne (2008, D’A 2019), Les chansons d’amour (2007, D’A 2019), Dans Paris (2006, D’A 2019), Mi madre (2004, D’A 2019), 17 fois Cécile Cassard (2002, D’A 2019), Nous deux (curt, 2001)