MI MADRE

MI MADRE

Quan Louis Garrel tot just s’acabava de donar a conèixer mundialment gràcies als Soñadores, de Bertolucci, Honoré, que s’havia guanyat la confiança de l’irredempt productor lusità Paulo Branco, li va trucar per protagonitzar aquesta adaptació de la novel·la pòstuma i inacabada del sempre provocador Georges Bataille. La mare en qüestió, una dona abocada al vici i a la depravació, no és cap altra que una Isabelle Huppert molt ficada en el seu paper (La pianista ja queda enrere), entregada a la tasca gens encomiable d’iniciar el seu fill en els plaers més perversos amb l’ajuda de Joana Weiss. Una història sobre l’èxtasi de la perdició, en la qual es barregen sentiments contradictoris com la devoció, la vergonya, el plaer, el fàstic i l’angoixa. Un Èdip al so de Happy Together, que Honoré es va complaure a traslladar al houellebecquià paisatge dels resorts canaris, que Hélène Louvart -directora de fotografia habitual del cinema de Marc Recha- retrata amb el més brut dels realismes.

Christophe Honoré

Christophe Honoré

(Bretanya, 1970) Va arribar −com el Vincent Lacoste de Vivir despacio, amar deprisa− a París als anys noranta, per viure la seva homosexualitat i cultivar la seva cinefília. Escriptor abans que cineasta, insisteix que, per a ell, totes les seves facetes artístiques -el teatre, la literatura, l’òpera- són altres maneres de fer cinema. Després de debutar amb el curt Nous deux (2001), ha realitzat onze llargs amb els quals s’ha consagrat com un creador molt personal, amb un gust marcat per un cert romanticisme pop, i amb una habilitat extraordinària per integrar als seus ídols en el seu particular i molt recognoscible imaginari.

FILMOGRAFIA

Vivir deprisa, amar despacio (2018), Les malheurs de Sophie (2016), Métamorphoses (2014), Les bien-aimés (2011, D’A 2012), Homme au bain (2010), Non ma fille, tu n'iras pas danser (2009), La belle personne (2008), Les chansons d'amour (2007), Dans Paris (2006), Mi madre (2004), 17 fois Cécile Cassard (2002), Nous deux (curt, 2001)