VIVIR DEPRISA, AMAR DESPACIO

VIVIR DEPRISA, AMAR DESPACIO

Vincent Lacoste i Pierre Deladonchamps s’estimen i es desitgen. Però també podrien ser la mateixa persona en dos moments de la seva vida. És possible trobar traces del propi Christophe Honoré tant en el personatge de Lacoste que, com ell, va arribar a París des de Bretanya, com en el de Deladonchamps, un escriptor que evoca el seu passat atrafegat a través d’una metafòrica muntanya de mitjons proustians. En el seu cas perquè, condemnat per la sida, no li queda gaire temps de vida; en el del cineasta i literat, perquè ha arribat el moment de recordar tots aquells escriptors rebels (Hervé Guibert, Bernard-Marie Koltès, Jean-Luc Lagarce…), víctimes de la plaga, als quals també ha homenatjat en una obra de teatre recent no en va titulada Les idoles. Retorn als noranta amb notes de Ride, MassiveAttack o Cocteau Twins, Vivir deprisa, amar despacio és tant un cant solar al primer i últim amor com un magnífic coronament a la faceta més personal i emblemàtica de l’irreductible realitzador gal.

Millor actor a Sevilla

Christophe Honoré

Christophe Honoré

(Bretanya, 1970) Va arribar −com el Vincent Lacoste de Vivir despacio, amar deprisa− a París als anys noranta, per viure la seva homosexualitat i cultivar la seva cinefília. Escriptor abans que cineasta, insisteix que, per a ell, totes les seves facetes artístiques -el teatre, la literatura, l’òpera- són altres maneres de fer cinema. Després de debutar amb el curt Nous deux (2001), ha realitzat onze llargs amb els quals s’ha consagrat com un creador molt personal, amb un gust marcat per un cert romanticisme pop, i amb una habilitat extraordinària per integrar als seus ídols en el seu particular i molt recognoscible imaginari.

FILMOGRAFIA

Vivir deprisa, amar despacio (2018), Les malheurs de Sophie (2016), Métamorphoses (2014), Les bien-aimés (2011, D’A 2012), Homme au bain (2010), Non ma fille, tu n'iras pas danser (2009), La belle personne (2008), Les chansons d'amour (2007), Dans Paris (2006), Mi madre (2004), 17 fois Cécile Cassard (2002), Nous deux (curt, 2001)