12 d'Abril de 2019

ELS EXPERTS RECOMANEN!

ELS EXPERTS RECOMANEN!

Els assessors de programació del D’A Film Festival Barcelona – els que van a tots els festivals amb llibretes de notes i veuen més pel·lícules que tots nosaltres junts! – han triat les seves recomanacions més especials de tota la programació del D’A 2019. Deixeu-vos guiar per les seves veus expertes!

Carlos Losilla recomana L’Île au trésor i Sophia Antipolis
El cinema francès està canviant. I dues pel·lícules que passaran pel D’A enguany són com la punta de llança d’aquesta renovació. Crec que cal veure L’Île au trésor, de Guillaume Brac, i Sophia Antipolis, de Virgil Vernier, per adonar-se de com aquests dos documents sobre la banalitat, sobre un parc aquàtic i una ciutat “tecnològica” respectivament, es van convertint a poc a poc tant en ficcions inquietants com en reflexions sobre la França, l’Europa, el món d’ara mateix.

Loles Fanlo recomana Fourteen
Qui no té un amic o amiga de la infantesa de qui amb el temps t’acabes distanciant, encara que facis tots els esforços per negar l’evidència? Just això és el que passa a la pel·lícula de Dan Sallitt, entre passejos, sopars i magnífiques el·lipsis temporals que deixen en evidència que les amistats són alguna cosa més que una acumulació d’anys al costat d’una persona. [Més info]

Eulàlia Iglesias recomana Bêtes Blondes i Diane
Potser la proposta actual que millor recull el relleu d’Alain Guiraudie en la seva concepció queer i alhora surrealista de l’amor, l’humor i el cinema, Bêtes Blondes és un d’aquells títols capaços de transportar-te encara ara per camins inesperats. I poques pel·lícules més emotives podrem veure aquesta temporada que Diane, l’immens retrat femení amb què el crític Kent Jones debuta en la ficció. 

Xavier Arnaiz recomana Coincoin et les z’inhumains
Aquesta deriva de Bruno Dumont cap a la comèdia bufa i grotesca, iniciada amb El pequeño Quinquin, sembla no tenir sostre. Ara entrega una segona part que encara millora l’anterior, i que apareix en un moment en què Europa viu ja del tot instal·lada en una mena de carnaval perpetu. La primera part era un Twin Peaks amb què Dumont oferia una relectura còmica de la seva L’humanité, i el to d’aquesta Coincoin et les z’inhumains remet a La vida de Jesús, la seva opera prima, en el retrat d’una joventut desnortada i una França de províncies abduïda pel populisme de la ultradreta. No és casual, doncs, que la trama esdevingui ara una història d’abduccions alienígenes −amb els inspectors Van der Weyden i Carpentier de nou en acció, personatges ja icònics sorgits d’una mena de buddy movie al·lucinada−, i que la crisi migratòria hi ocupi un espai més central. La millor comèdia de l’any, fruit d’una realitat trastocada. [Més info]

Emilio Luna recomana The Mountain
La nova pel·lícula de Rick Alverson és apassionant. The Mountain és un viatge immersiu a una època on xocaven la fe i la raó; on es qüestionaven les identitats i mites que van cimentar la història d’un país. En aquesta conjuntura habitada per pioners i marcada per l’experimentació hi ha cabuda per a una preciosa història d’amor protagonitzada per Ty Sheridan i Hannah Gross. Tots dos són els guies –acompanyats per Jeff Goldblum— d’un film que es grava a foc en la memòria i sense necessitat d’intervenció psicoquirúrgica. [Més info]

Óskar Fernández recomana The Harvesters
Jo destacaria The Harvesters perquè, tot i que és un debut en la direcció, mostra un pols inefable a l’hora d’assemblar elements que en altres mans serien carn de melodrama. Per a això ens col·loca gairebé sempre en el punt de vista del Janno, un adolescent especialment sensible que observa entre atordit i expectant com trontolla la vida de la seva conservadora família, sotmesa a uns codis religiosos asfixiants. Amb la seva mirada coneixerem una mare màrtir −en el sentit literal de la paraula−, un pare resignat, un avi patriarca rondinaire, unes germanes adorables i, sobretot, el Pieter, el nou inquilí de la casa, un adolescent de la mateixa edat del Janno que, com una tempesta, assotarà els fonaments de la família i contribuirà, gairebé sense voler-ho, a la revolució interior del Janno, que mai més tornarà a ser el mateix, perquè hi ha llums que són com el desig; encara que les apaguem, sempre ens acompanyen. Clic, clic. [Més info]

Diana Santamaría recomienda Grass
El cineasta coreà Hong Sang-Soo és ja un veterà del D’A Film Festival i les seves pel·lícules al programa sempre són motiu de goig. A Grass, amb el concís metratge al que ens té acostumats -33 plànols i 66 minuts-, signa una pel·lícula aparentment minimalista però que oculta un murmuri greu. Un somnieig etílic i una observadora enigmàtica (Kim Min-Hee) engeguen el teatre de Sang-Soo, més viu que mai. Com aquelles converses anònimes que tots gaudim escoltant a la cafeteria, d’amagat. Per a la ració completa de Sang-Soo durant el festival,  imprescindible fer el doblet amb House by the River. Hotel by the River. [Més info]