29 d'Abril de 2020

RECOMANACIONS SENSE ALGORITME: ELS INFLUENCERS DEL D’A!

RECOMANACIONS SENSE ALGORITME: ELS INFLUENCERS DEL D’A!

Loles Fanlo recomana Los lobos
(Sotsdirectora del D’A Film Festival Barcelona)

Los lobos és una pel·lícula petita en aparença, però gran en tot el que transmet. Dos germans viuen confinats en un petit apartament ruïnós mentre la seva mare surt cada dia a buscar-se la vida en una ciutat fronterera dels Estats Units, on han arribat buscant un futur millor. Les seves úniques armes per combatre l’avorriment i la por cap al desconegut són una gravadora de casset que utilitzen per aprendre anglès i comunicar-se amb la seva mare, una imaginació que els converteix en llops ninja que viuen mil i una aventures i una frase que repeteixen com un mantra: “I want to go Disney. One ticket, please”. Una pel·lícula entranyable, lluminosa i necessària amb la qual resulta impossible no empatitzar amb els seus petits protagonistes. [Més informació]

I pels que no l’han vist, Somos Mari Pepa, del mateix director, també està disponible a Filmin. Una altra petita joia.

Diana Santamaria recomana Roubaix, une lumière
(Capricci Films, assessora de programació del D’A Film Festival Barcelona)

L’última pel·lícula del cineasta francès Arnaud Desplechin, habitual del D’A Film Festival i presentada en la secció oficial del passat festival de Canes, és una història de llum, una llum que emergeix dels successos macabres que s’hi revelen. Després de Tres recuerdos de mi juventud, Desplechin torna a la seva ciutat natal, Roubaix, per construir aquest polar nocturn, humanista, lacònic, apassionant, basat en un cas real. Sara Forestier i Léa Seydoux mai ens havien brindat interpretacions tan precises, ni les seves mirades havien sigut tan fascinants. [Més informació]

Carlos Losilla recomana els documentals en primera persona
(Crític i teòric del cinema, assessor de programació del D’A Film Festival Barcelona)

Un possible itinerari que jo recomanaria per recórrer el D’A d’enguany passa per la manera en què el documental travessa la vida de les persones. Per exemple, Actos de primavera, d’Adrián García Prado, o La educación sentimental, de Jorge Juárez, on els cineastes es filmen a si mateixos, al llarg del temps, per veure què els passa a les seves vides. Però també Andrey Tarkovsky. A Cinema Prayer o Aznavour by Charles (Le regard de Charles), al voltant de Charles Aznavour, que s’acosten a les figures en qüestió a través del material que ells mateixos ens van llegar. Diaris íntims, cròniques autobiogràfiques… Les possibilitats són moltes. I també les maneres de quedar fascinats pel que altres persones ens expliquen de les seves pròpies vides, aquestes històries alienes que ens ajuden a reconstruir les nostres.

Eulàlia Iglesias recomana Ivana the Terrible (i Amour fou)
(Crítica i professora de cinema, assessora de programació del D’A Film Festival Barcelona)

L’autoficció ha esdevingut un territori fèrtil per a directores i creadores televisives que troben en aquest format un espai on autorepresentar-se i plasmar una sèrie d’experiències en femení fins ara poc visibilitzades. Amb el seu segon llargmetratge, Ivana Mladenović conjura la crisi dels trenta-tants amb un punt de benvinguda autoparòdia. La cineasta torna al seu poble natal on es baralla amb la família, manté una aventura amb un noi molt més jove i atabala els metges per una afecció que ningú sap diagnosticar. Neuròtica i desvergonyida, la directora no cau tanmateix en el solipsisme i ofereix una repassada ben oportuna a qüestions com la distància poble-ciutat, la cultura moderna i la relativitat de la fama (el film també acull una de les últimes aparicions de la icònica estrella Anca Pop, que va morir en un accident de cotxe abans de l’estrena). I de retruc reflexiona, des d’aquest poble serbi a la riba del Danubi al costat de la frontera amb Romania, sobre la (im)possibilitat de la construcció d’un projecte comú europeu. [Més informació]

I si se’m permet destacar almenys un títol de la imprescindible retrospectiva de Jessica Hausner, Amour fou du a terme una de les més rotundes ensulsiades de l’ideal romàntic, de morir per amor, mai vistes al cinema, a partir de desmitificar-ne una de les seves figures més representatives, l’escriptor Heinrich von Kleist. La protagonista, Henriette, s’agermana amb les altres antiheroïnes del cinema de Hausner en el fet de trobar-se atrapada per unes circumstàncies que no pot acabar de controlar en un film que excel·leix en aquesta tendència de la cultura austríaca de tenyir l’amor de negre a través de la ironia. [Més informació]

Xavi Arnaiz recomana This Is Not a Burial, It’s a Resurrection
(Periodista, assessor de programació del D’A Film Festival Barcelona)

Resulta més que curiosa certa tendència del cinema actual a retratar petites comunitats en rebel·lió contra el sistema (l’any passat, per exemple, vam veure Bacurau o Los miserables). En aquest sentit, This Is Not a Burial, It’s a Resurrection té com a protagonista una dona de vuitanta anys que perd el seu fill, únic familiar que li quedava viu, a causa d’un accident laboral en una mina (és a dir, a causa del sistema); i el succés anirà seguit de l’amenaça del govern local de reubicar el petit poble on viu per tal de construir-hi una presa. Lemohang Jeremiah Mosese (que havia destacat ja amb Mother, I Am Suffocating. This Is My Last Film About You) traça així un film eminentment polític però gens pamfletari ubicat al seu país natal, Lesotho, que pren força gràcies a la seva impactant composició visual (amb ecos del cinema de Pedro Costa o Rita Azevedo Gomes), a una sonoritat a vegades propera al cinema de terror, i a una narració que es planteja explícitament com una faula rural al voltant del territori i de la comunitat, tot oferint una reflexió punyent sobre el progrés en mans del poder capitalista, és a dir, entès com una manera més de beneficiar els de sempre. [Més informació]

Óskar Fernández recomana Homeward
(Noucinemart, assessor de programació del D’A Film Festival Barcelona)

Dins de la secció Talents, m’agradaria recomanar l’estimable debut al llargmetratge del director ucraïnès Nariman Aliev. A Homeward, Mustafa, un home rígid, emprèn un viatge, fidel a les seves creences —home is where the heart is— per enterrar el seu fill, abatut en el conflicte que assola la seva terra d’origen, Crimea. L’acompanya el seu altre fill, Alim, per al qual la llar encara és un interrogant i el viatge una oportunitat inesperada per al despertar de la vida adulta. La relació paternofilial, distant fins llavors, aflorarà en totes direccions a mesura que se succeeixen els episodis de la seva particular odissea, en els quals el director aprofita per donar pinzellades de la seva visió sobre la immigració i la guerra. Una odissea a cor obert, camí cap a un punt sense retorn. [Més informació]

Tariq Porter recomana Algunas bestias
(President de la Federació Catalana de Cineclubs, editor D’A Film Festival Barcelona)

El cinema xilè contemporani es troba en un moment dolç en l’àmbit creatiu; fa temps que no és tan sols un nom propi, i lluny queden els monopolis de Guzmán, Littin, Ruiz o Jodorowsky. Entre les seves noves veus ha irromput amb força Jorge Riquelme Serrano, autor d’Algunas bestias. El segon llargmetratge del director fa de mal recomanar: el clima insà que descriu esdevé tòxic i finalment irrespirable, difícil de suportar. Un cap de setmana en una petita illa remota del sud de Xile és el pretext perfecte per al desmembrament moral d’una família benestant, i el que al principi són indicis de podridura es converteix, amb el pas dels minuts, en un retrat visceral del més terrible de la societat transandina i la seva particular manera de convertir el poder en abús. Alfredo Castro i Paulina García encapçalen aquesta petita tragèdia que, com certes obres de Haneke o Pasolini, s’ha de veure amb consciència i precaució i que, lluny dels moments més perillosament efectistes, ofereix un discurs ple de clarobscurs reveladors sobre les patologies individuals i col·lectives que han assolat Llatinoamèrica i, en definitiva, tot el món. [Més informació]

Joan Sala recomana Ghost Tropic
(Filmin)

Una bella peça d’orfebreria rodada en 70 mm i plena d’humanitat. Ghost Tropic obre una porta a l’esperança amb un microrelat profundament empàtic i solidari, ideal per a aquests temps tan incerts i infaustos. Cinema nocturn i silent en la millor de les seves versions que la converteix, probablement, en una de les propostes formalment més cuidades i concises de tot el festival. [Més informació]

Gerard Cassadó recomana El corazón rojo
(Premsa Filmin)

No pot apreciar-se El corazón rojo si no és entenent-la com a part de l’evolució del cinema de Marc Ferrer, sens dubte un dels cineastes que millor ha sabut retratar l’aquí i ara de tota una generació i d’una ciutat, Barcelona, que és sempre decorat de les seves pel·lícules. Després d’aquell banc de proves que va ser Nos parecía importante (2016), i els excessos pop de La maldita primavera (2017), ja es detectava a Puta y amada (2018) un procés de maduració i melancòlica calma que es consolida en la seva nova pel·lícula. El corazón rojo és un migmetratge que troba en el D’A i en la figura de Louis Garrel dos elements mítics per a construir un relat que, de nou, gira al voltant dels encants i desencants de les relacions sentimentals. Seguim trobant les impureses que són marca de l’estil Ferrer: les interpretacions imperfectes, els diàlegs impostats convivint amb la naturalitat de la proposta, i aquesta predilecció underground que l’ha emparentat sempre amb l’Almodóvar de la Moguda o amb el cinema dels 5 QK’s, col·lectiu de cineastes queer dels anys vuitanta redescobert recentment, i reivindicat pel mateix Ferrer en el seu cicle de “Películas inmundas” del cinema Zumzeig. Però la principal novetat és que el pòsit que ara deixa El corazón rojo és agredolç, com escoltar avui Fresones Rebeldes, com si l’esperit de tots els amors que no vivim es manifestés, aquesta vegada, en forma de farsa. [Més informació]