Un Impulso Colectivo

Més impuls, més col·lectiu

Fa ja uns quants anys que el D’A brega amb això que vam anomenar Un Impulso Colectivo (UIC). Però creiem que no fa falta esperar a un altre aniversari —el 2023 va ser el dècim— per a fer recompte, sospesar fites, corregir errors i tornar als dubtes. Perquè d’això es tracta: de continuar dubtant del cinema espanyol. Fins i tot del que nosaltres mateixos vam començar a promoure, juntament amb altres festivals, en aquell any ja una mica llunyà de 2013. Les coses eren molt diferents. A Espanya governava Mariano Rajoy i a Catalunya feia un any que Artur Mas havia arribat a la Generalitat. A Galícia, per cert, on ja començava a despuntar un novo cinema, el president de la Xunta era un tal Alberto Núñez Feijóo. I, no obstant això, el cinema espanyol en el seu conjunt estava més viu que mai, sorgien noves propostes per tot arreu, tot emergia d’un Impuls realment Col·lectiu, de revolta, de lluita.

Ara mateix tota aquella rebel·lió s’ha estabilitzat i alguns dels seus integrants aspiren a gaudís, a goyas, fins i tot a oscars. On estan els nous enfants terribles que tornin a inquietar-nos? Perquè UIC vol continuar sent això: un espai que molesti. Per això, la selecció que proposem enguany és desconcertant i híbrida. No creiem que s’hagi aconseguit l’objectiu, perquè encara no sabem quin és. I per això optem per una sèrie de pel·lícules que ho barregen tot: el llarg amb el curt —novetat de 2026—, la narració convencional amb l’experimentació, l’analògic i el digital, la imatge i la seva desaparició, els gèneres amb els sexes, si és que encara existeixen… Un Impuls? Sí, continua sent-ho. Col·lectiu? També, perquè són molts i moltes volent canviar-ho tot junts, encara que a vegades no ho sàpiguen. Comença una nova era: Un Impulso Colectivo Redux (UICR)? Som-hi, doncs.

-Carlos Losilla