Meet the Programmers!

Després d’un migmetratge tan prometedor com Los páramos (2019), Jaime Puertas Castillo explora de nou la ruralitat des d’una ciència-ficció sui generis on la realitat es confon amb la ficció i on la memòria esdevé tradició oral. “A veure si et penses que hem de saber tot el que passa”, diu la protagonista en un moment del film. I és que Historia de pastores és, sobretot, una pel·lícula oberta al misteri, amb un humor finíssim, drons que apareixen i desapareixen, cortijos fantasma i altres mons possibles. Un dels debuts més lliures i fascinants dels últims anys.

Apart de la inapel·lable No esperes demasiado del fin del mundo de Radu Jude, l’experiència cinematogràfica més brutal de l’any, em té robat el cor Camping du lac d’Éléonore Saintagnan, una faula utòpica que es desplega des d’aquella passió pel relat pròpia del millor cinema argentí, i espero que el D’A consagri Joanna Arnow com un nom imprescindible de la comèdia USA més incòmoda i ben calibrada gràcies a la gran sorpresa que representa The Feeling that The Time for Doing Something Has Passed.

Night Work de Christian Bagnat i Elvira Sánchez Poxon serà, sens dubte, una de les apostes més arriscades del D’A 2024: una pel·lícula híbrida i imprevisible que no només barreja documental i ficció, cinema i art, sinó que també proposa un misteri que relaciona un grup d’immigrants paraguaians amb El Greco, Cuenca com a ciutat encantada i la cara més oculta… Una proposta inclassificable que no deixarà indiferent ningú.

Arturo a los 30 és una recreació visual d’aquella veu interior compassiva que, en els pitjors moments i sense cap base empírica, et diu: “Potser no ho estàs fent tant malament en el fons”. I s’equivoca. Després de la meravellosa Juana a los 12, Martín Shanly torna amb una pel·lícula entranyable, amb una història aparentment irrellevant però amb ecos de coses rellevantíssimes com la precarietat dels 30, la incomoditat social, i els coneguts cada cop més desconeguts que t’envolten a mesura que et vas fent gran. Una història orquestrada a través del protagonista, Arturo, però acompanyada  de personatges que es mereixerien un spin-off. 

Rule of Two Walls de David Gutnik és una pel·lícula documental, punyent i sense embuts, que retrata els inicis del conflicte ucraïnès mitjançant la mirada d’una parella d’activistes culturals de Lviv que intenten continuar amb les seves vides, mentre l’absurd de la guerra ho va tenyint tot al seu voltant. O de quan l’art pot ser l’única redempció.

La práctica és, clarament, una de les pel·lícules que més he estimat aquesta temporada. Primer, perquè ens recorda que impregnar-se del carisma esbalaït d’Esteban Bigliardi i perdre’s a la muntanya, és un dels exercicis espiritualment més saludables que ens pot donar el cinema; després, per la seva capacitat per retratar, amb un enginy deliciosament absurd i un afecte desarmant, la vida (la nostra) com allò que és: uns llaços de disfuncionalitats que ens fa sentir com un no-iniciat en una classe plena de mestres del ioga.

La paraula “Mimang” té diferents significats en coreà i, a l’òpera prima de Kim Taeyang, els anirem descobrint a través de tres històries sobre el pas del temps, les relacions, l’atzar i la pèrdua. Filmada amb elegància, amb tocs de Hamaguchi, Sangsoo i Linklater, la pel·lícula ens convida a perdre’ns pels carrers lluminosos de Seül, seguint la silueta dels seus personatges i les seves meditatives converses. Sortireu de la sala més lleugers i amb un somriure.

Entre pel·lícula i instal·lació museística, aquesta peça és la desena entrega de la sèrie de Tsai Ming-liang i Lee Kang-sheng en què l’actor es vesteix de monjo budista i camina parsimoniosament per escenaris reals. A Abiding Nowhere, el monjo travessa els carrers de Washington, alguns llocs emblemàtics i alguns espais recòndits. Entre la lentitud del monjo i l’enrenou urbà es produeix un efecte d’estranyament. La pausa aquí esdevé un gest contracultural i polític, que desafia les imposicions cinematogràfiques, econòmiques i vitals d’un món que sembla trobar-se en un centrifugat constant.

Miguel Ariza es va estrenar al D’A l’any passat i enguany torna amb Lost Dreams, un curtmetratge decididament minimalista però definitivament incisiu i ple d’una mala llet que ben bé podria ser el contrari, la càndida innocència d’una generació que es refugia en el caliu del wifi i la llum del monitor. I és allà on succeeix tot: en una pantalla qualsevol, d’un pis qualsevol, quan un xàfec talla la connexió a internet i desferma les fantasies d’un subjecte fins aleshores absort, extàtic en realitats virtuals. Serà aquell petit glitch a Matrix, aquella petita finestra d’oportunitat, l’instant definitiu per obrir la porta i llançar-se als braços del món tangible? Ariza respon amb un film en 8 bits que parla dels vicis generacionals i d’una cursa de fons amb totes les metes per definir, entre la grandiloqüència i el patetisme.

—Tot es transforma.
—Efectivament, tot es transforma.

Són dues línies de diàleg extretes de la pel·lícula El espectro de Justine, ara també presents a Frialdad, l’última obra d’Andrea Sánchez. Aquest curtmetratge s’apropia de l’arxiu d’una pel·lícula que fins ara no havia vist la llum, dirigida per una dona que va necessitar la col·laboració d’una jove com Andrea per portar-la a la pantalla del cinema. Aquest diàleg sembla resumir la reflexió que fa aquesta talentosa directora-arxivista sobre l’arxiu en si mateix, així com sobre el seu país, Andorra, que ha experimentat transformacions a causa del turisme extrem. A més, qüestiona com el sistema cinematogràfic contemporani defineix la realització de pel·lícules. No és, potser, recuperar una pel·lícula perduda, també, una manera de fer cinema?

Frialdad és un curtmetratge intel·ligent i simpàtic on el cinema s’expressa per si mateix.

“No t’equivocaràs amb Barcelona. És el lloc on trobar somnis, i passió i art”. Aquesta és l’obertura de Bona nit, Rambles. Bareche i Barfull, dues joves més vives que la fam, es planten enmig del símbol de la ciutat comtal: un riu cabalós que corre amunt i avall, sense saber on desembocar, ni d’on ve ni cap on va. Les directores trepitgen aquest territori sense nord i, amb tota la mala intenció del món, deixen constància del joc que hi han dut a terme: filmar, mirar, ser mirades, ser filmades. Un diàleg completament desigual que fa de mirall de tots els desequilibris que Barcelona aguanta. Tard o d’hora, aquest document serà clau per entendre el país d’aquest llarg inici de segle XXI.