Fa mesos que miren i remiren pel·lícules per llençar una programació d’altura, com sempre. Són els assessors de programació i són gent que en saben. Us els trobareu a les sales, presentant els films, fent de moderadors, intel·ligents però neutrals. Aquí, els hem demanat que siguin valents i triïn una pel·lícula que els sembla que no us podeu perdre. Entre aquestes i els deu deus del director, ja tindríeu la setmana feta! Però ep, abans, no deixis de consultar les activitats que fan del D’A un espai de debat, indústria i autoria en acció!

Els nostres assessors de programació són: Violeta Kovacsics, Alba Cros, Carlos Losilla, Eulàlia Iglesias, Diana Santamaría, Xavi Arnaiz, Irena Visa, Jordi Sanz Angrill, Tariq Porter, Flor Clérico i Marc Barceló.


Des preuves d’amour + Nuestro cuerpo es una estrella que se expande

Alice Douard confecciona a Des preuves d’amour una feel good movie sobre dues dones que afronten la maternitat per primera vegada. Amb humor, emoció i posant el focus en la mare no gestant, ens ofereix una pel·lícula humana i bonica amb una Ella Rumpf i Monia Chokri plenes de química i naturalitat. Destacar, també, la preciosa Nuestro cuerpo es una estrella que se expande de Semillites i Tania Hernández Velasco, on a través d’híbrids cinematogràfics exploren la seva identitat com a germans. 
-Alba Cros

Los bobos

Coneixíem Sofía Jallinsky i Basovih Marinaro per les (molt) incorrectes Palestra i Estertor. El seu nou film, Los bobos, és continuïsta amb un gamberrisme que no busca l’ofensa perquè sí, sinó que amaga una dimensió política incòmoda i expansiva, aquí a través d’una narració sobre lobotomies clandestines que desmunta per complet l’anomenat “cinema de la crueltat”. El resultat és un thriller de baixos fons esplèndid i salvatge, o una comèdia negríssima, o un drama brutal sobre la voluntat de tenir una societat anul·lada. És una proposta tan al límit de tot, i tan conscient d’ella mateixa, que s’ha de veure per creure.
-Xavi Arnaiz

The Plant from the Canaries

Com que el debut més sorprenent del cinema espanyol en anys, Anoche conquisté Tebas, arriba prou impulsat, destaco aquesta òpera prima estrenada a Locarno que s’empelta de l’esperit de Hong Sang-soo ja des de la seva exigua durada, el seu humor poc evident i el tarannà de la protagonista, una jove coreana que encara Nadal a Berlín després que el seu xicot l’hagi deixada. Amb ressons també de Tsai Ming-liang i Wong Kar-wai, el primer film de Ruan Lan-Xi demostra (com un altre nom D’A, Alexandre Koberidze) la potència del planter sorgit de la DFFB, l’Escola de Cinema de Berlín.
-Eulàlia Iglesias

Viene tormenta

Si el cinema fos una gran partida de pòquer, Viene tormenta seria un dels all-in més antològics de la temporada. Cristóbal Arteaga porta una idea preciosa, senzilla i agosarada fins a les últimes conseqüències, i el resultat és un joc de contrastos que fa coincidir en l’espai-temps la ciència-ficció pirotècnica i el costumisme rural. Una aposta guanyadora que, a partir d’un gest cinematogràfic petit, però ple de convicció, s’atreveix a creuar conceptes antònims per transformar tragèdies plausibles en epopeies inversemblants i, en última instància, comèdies irreverents. Una obra breu que mai va de catxa i que sublima la idea de ficció convertint un petit món en el vastíssim terreny on la bellesa sempre guanya.
-Tariq Porter

Muito barulho

Tothom que alguna vegada ha hagut de tallar amb una parella sap que és un procés que fa molt de pal i que el suport de les amistats hi té un paper fonamental. A Muito barulho, aquests dos factors es conjuguen amb molta habilitat, afegint una handycam a l’equació: què passa si la teva amiga t’acompanya en aquest procés, el registra i en surt un documental? El resultat, lluny de ser un cas particular, esdevé un relat universal que genera espais per reflexionar sobre l’amistat, els vols barats i els apartaments turístics. Amb una intuïció narrativa que flueix al llarg de tot el metratge i una emoció sostinguda per converses quotidianes, la peça esdevé això: una documentació real, com la vida mateixa. No cal res més.
-Irena Visa

El hielo quema tanto como el fuego

Miguel Ariza, que ha presentat les seves pel·lícules al festival en diverses ocasions, destaca per la seva simplicitat i enginy. En aquesta obra, torna amb un retrat cinematogràfic d’un grup d’amiguis: l’amor, la ciutat i la nit; una visió simple i alhora agosarada d’una època. A poc a poc, i de manera generosa, ens presenta personatges “ordinaris” que, gràcies a una gran posada en escena, esdevenen extraordinaris.
-Flor Clérico

La noche está marchándose ya

Pel·lícula sobre el cinema, pel·lícula sobre la vida, La noche está marchándose ya, l’òpera prima d’Ezequiel Salinas i Ramiro Sonzini no és només una faula sobre l’Argentina desastrada de Milei, ni sobre els efectes del feixisme en un país i en la seva gent. També és un film fet d’altres films que compareixen a la pantalla per explicar la història d’un art sempre disposat a redimir-nos. I que compta amb un blanc i negre alhora sinistre i lluminós del qual emergeixen rostres autèntics, cossos que podrien ser els nostres.
-Carlos Losilla

L’Aventura

Sophie Letourneur s’estrena al D’A! La reconeguda i eclèctica cineasta francesa presenta la segona part de la seva trilogia sobre el desig, la família i la criança, estrenada a la selecció ACID del Festival de Cannes. Després de Voyages en Italie (2023), a L’Aventura proposa un caòtic roadtrip a Sardenya protagonitzat per Jean-Phi —el padrastre, interpretat per un l’hilarant Philippe Katerine—, Sophie —rol que assumeix la mateixa Letourneur— i els seus fills Claudine i Raoul, immersos en el ritme implacable de l’estiu. Amb una immediatesa gairebé documental, la càmera captura el dia a dia d’una família de vacances —converses, discussions, correcuites— i revela la complexitat de la convivència sense dramatitzar-la. Una pel·lícula fascinant i esbojarrada sobre la bellesa de la banalitat i els gestos quotidians que reivindica com mai la mirada de Letourneur: delicada, fresca, irreverent.
-Diana Santamaría

Affection Affection

És temporada baixa en un poblet de la Costa Blava, i d’entre el silenci i la buidor esclata una bateria de desaparicions, reaparicions i explosions. La Géraldine decideix fer justícia pel seu compte i indagar en aquest entramat on el relat oral es converteix en motor i font de contradiccions, secrets, mentides i relats. És admirable com Affection Affection fa aflorar una enorme tendresa dins d’aquesta trama de trames, mutant entre la comèdia incòmoda i absurda, el thriller policíac i una trivialitat artificiosa. Després del seu pas per Locarno, arriba al D’A aquesta petita gran pel·lícula, senzilla i austera, però profundament humana.
-Jordi Sanz Angrill

Las corrientes

La Lina es troba en el millor moment de la seva carrera, però de sobte pateix un incident: cau a l’aigua sense que se sàpiga gaire bé què ha passat. Així, la premissa de Las corrientes és una crisi. La pel·lícula de Milagros Mumenthaler és un elogi de l’enquadrament, del pla: d’un cabell, d’uns guants, d’un rostre. La posada en escena ens condueix, a través de l’humor, del misteri i de l’afecte, cap a la qüestió del femení, tantes vegades simplificada i mistificada, sense que la pel·lícula caigui en els tòpics.
-Violeta Kovacsics

Calidoscopi comtal

Volgudament un esborrany, unes notes, un calidoscopi… Guillem BG ens carrega d’oxigen i té un consell per a molts: el passat és ple de coses a ensenyar-nos. Sortim de nosaltres mateixos per esdevenir més nosaltres. La ciutat té història, la història té pedres, vitralls i teulades. A més, i prou sovint oblidat, la història sona. Aquest calidoscopi comtal és una oda sincera i transparent al patrimoni material i immaterial de Barcelona, filmat amb la curiositat de qui cerca la llum justa, de l’enquadrament que mai no arriba i amb la convicció del refugi moral de la música. Quan les notes cessen, potser sentim el crit ofegat de la Història, al nostre cantó de la pantalla.
-Marc Barceló